Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Cinema, En portada

Patria o el relat oficial de bons i roïns

Començarem pel final: si voleu entendre alguna cosa del conegut com a conflicte basc, no heu de perdre el temps amb Patria. Ni amb la novel·la original ni amb la seua versió televisiva en forma de sèrie d’HBO que hui arriba a la fi, amb la projecció de l’últim capítol. O, dit d’una altra manera, si voleu entendre alguna cosa que vaja més enllà de la profunditat ètica, analítica i moral d’un film de Steven Seagal. Si vos interessa saber quin és el relat oficial espanyol respecte al tema, llavors sí: Patria n’és un document excepcional.

Així, en el món de Patria, un dia, de sobte, va fer aparició el Mal. Sí, el Mal com a tal, absolut, sense cap tipus de matisos. És a dir, va aparéixer ETA, com per generació espontània d’unes poques males persones preses per un deliri i una malaltia social com és el nacionalisme. La grandíssima majoria del poble basc en va restar aliena del tot, però la por i la mentalitat tancada d’aldea va provocar que uns pocs pogueren fer-se amb el control de tota la societat, en base a la intimidació i el comportament gregari.

D’aquesta manera, els personatges emmarcats en l’espanyolisme són tots nobles d’esperit, bones persones, tolerants, oberts i educats. Per contra, els basquistes són tancats, mesquins, intolerants, racistes, homòfobs, tancats i tenen fòbia de la paraula escrita.

Agafem, per exemple, la història de la família abertzale. Joxian Garmendia és un jove de poques llums que -coses de l’edat- acaba integrant un escamot d’ETA no sé sap ben bé com, més o menys portat pel clima social del seu àmbit social, juvenil i relacional. A partir d’ací, la mare es fanatitza com a reacció a la seua estima pel fill: no pot ser que tot siga en va i absurd, Joxian, siga com siga, és el seu fill i ella és sa mare. El seu home simplement es deixa fer, com també es deixa emportar quan l’assenyalat és el seu amic de tota la vida, l’empresari transportista a qui coneixen com a Txato. Els altres dos germans se’n desentenen des d’un primer moment, amb les pors, timideses i dubtes propis d’un entorn complex i complicat, però sense matisos.

Així, el comportament, les actituds i, sobretot, la caracterització de la família Garmendia és una metonímia per a tot el món basc: una idea malalta i perversa inoculada en el moment de debilitat que s’apodera d’un pobre dimoni, que llavors fanatitza per motius sentimentals qui controla la resta de persones, que, en el fons, són nobles i bones i rebutgen del tot la intoxicació.

No hi ha més matisos en Patria. Ni la més mínima concessió al gris. Només des del punt de vista del relat oficial espanyol i el seu ecosistema mediàtic es pot entendre que, fins i tot, la descripció de les tortures en la caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo puga suposar una voluntat d’objectivitat o d’equidistància. Enmig del relat en què ens trobem immersos, veiem clarament que, com l’home d’Arantxa Garmendia -la germana de Joxian- o el fill del Txato, són els “bons” que tenen un moment de feblesa i no poden ser tan purs a l’hora d’enfrontar-se al “Mal”.

Un “Mal” -recordem-ho- absolut, sense matisos. No debades, aquesta qualificació del “nacionalisme” (el basc, l’espanyol no existeix, evidentment) com a malaltia -que, a més, s’estén a tota la llengua basca, que és només un “instrument” en mans d’aquesta ideologia perversa- no és la deducció o caracterització que en faig jo, de les idees que ens expressa Patria, sinó que són paraules literals de Fernando Aramburu, l’escriptor darrere de la novel·la. A propòsit, el mateix Aramburu va rebutjar un cartell de promoció d’HBO en què, simplement, es juxtaposaven dues seqüències de la sèrie: un atemptat i les tortures de què parlàvem. Ja sabeu: ni se vos acudisca dubtar un mil·límetre del relat oficial.

En aquest sentit, a ningú li pot sorprendre que Patria haja sigut tot un èxit de vendes a Espanya, ja que és el relat oficial que, una vegada i una altra i una altra i una altra…, ocupa tot l’espai mediàtic de la nació espanyola -i gaste amb tota la intencionalitat aquest sintagma de “nació espanyola” perquè aquest relat només grinyola en els àmbits en què hi ha una altra proposta nacional alternativa que en disputa l’hegemonia-.

Si hem de fer cas a tot el que s’ha dit de Patria, seria la primera vegada que el conflicte d’ETA s’aborda amb aquesta valentia dins de la literatura basca (és a dir, aquella feta per bascos -de la CAB- sense tindre en compte la llengua en què és escrita), ja que la llei del silenci, la intimidació i la por hauria fet que aquest tema es convertira en un tabú. Açò, novament, ho ha dit el mateix Aramburu, qui ha gosat afirmar que no existeix en euskera cap novel·la que se’n faça càrrec, ja que -recordem-ho- és un món instrumental per a aquesta ideologia malalta. Doncs bé, no només aquesta afirmació demostra una sideral ignorància per part d’Aramburu respecte a la matèria de la qual vol pontificar, sinó que només citaré la novel·la Pikolo, de Patxi Zubizarreta, publicada uns quants anys abans que Patria, i que focalitza el conflicte d’ETA des del punt de vista de… un agent de la Guàrdia Civil. No faré una llista, ni extensa ni breu, sobre un tema que la literatura en euskera ha tractat quasi des del mateix moment que va sorgir ETA -cosa que, per altra banda, és lògica, ja que, per molt que a Aramburu li semble que açò que diré és poc menys que justificar o donar suport al terrorisme, aquesta organització armada va nàixer d’un profund trasbals de la societat basca i, doncs, no podria evitar-se que fóra matèria primera de reflexió cultural, artística o literària-, sinó que Pikolo serveix com a exemple de la pluralitat d’enfocaments i tractaments que el tema ha rebut en la literatura basca. Com déiem, una ignorància còsmica.

En definitiva, en Patria no trobareu mostres de la principal crítica que s’usa quan hi ha un material que se n’allunya alguns centímetres del relat oficial respecte al conegut com a conflicte basc, això és, que “humanitza” els terroristes. Ací els roïns són molt roïns i els bons són molt bons, que per alguna cosa són espanyols. Sense excepcions, matisos o mínimes concessions a una anàlisi que vaja algun mil·límetre més enllà de la superfície.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *