Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Opinió

Entendre què és ser del València CF/FC

El futbol és un esport de masses que podem dir que s’ha fet viral al segle XX. Va nàixer al Regne Unit i va arribar al Mediterrani a través dels ports on el jugaven els mariners britànics, on poc a poc es va posar de moda. Molts dels primers clubs varen ser fundats per britànics, qui li posarien el nom de la ciutat on estaven; així, a Itàlia, clubs com el Genoa o el Milan naixen i continuen amb un nom en anglés i no en italià.

Al País Valencià, el futbol també ve de la mà -o, millor dit, del peu- dels mariners britànics, que el comencen a jugar al Grau de Castelló, al Port de Sagunt, al Grau de València, a la Malva-rosa de València, al Port d’Alacant i a Santa Pola, on sembla que es va jugar per primera volta un partit de futbol. En les primeres dues dècades del segle XX apareixen els primers clubs de la ciutat de València i els seus voltants: equips com el Burjassot, el FC València, el Sagunt FC, el Gimnàstic FC, el Llevant FC, el FC Cabanyal, el FC Lo Rat Penat o el Deportiu Espanyol dels germans Bonora, que, després de la mort d’un d’ells en un partit a Elx, desapareix, com molts dels equips mencionats ho varen fer; aquell accident es relaciona amb la fundació del València FC (el “fe-ce”) al 1919. Ja a la meitat de la dècada dels vint, existeix una rivalitat a tres bandes: Llevant FC, Gimnàstic FC i València FC (FC de Football Club en anglés, fins que una dictadura feixista va canviar els FC per CF, perquè el castellà mai ha sigut llengua d’imposició); el més jove dels tres era el València FC, que arribava a este món amb el nom del Cap i Casal, però amb la pretensió de ser alguna cosa més que un club de la principal ciutat del País Valencià.

Els pares fundadors del València, aquell 1 de març de 1919, reunits al bar Torino de la Baixada de Sant Francesc, sabem que volien fer un gran club per competir amb el nom de la ciutat a la Copa d’Espanya, la gran competició a nivell estatal de l’època. Però eixe club amb el nom de la ciutat que ja va donar nom abans al Regne i al País dels valencians, prompte travessa les creus de terme de València per conquerir el cor d’aficionats de l’Horta de València, la Ribera del Xúquer, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, la Foia de Bunyol o la comarca d’Utiel-Requena. Curiosament, per on anava el tren i el trenet cap a València, arribaven la majoria d’aficionats. Més tard, els aficionats ja creuarien els límits provincials imposats i podem dir que açò ja portava camí de ser un equip de país. És evident que amb un valencianisme polític creixent en les seues diferents formes, com el blasquisme o el nacionalisme valencià (que despertava en aquella època), un equip de futbol (el nou esport de moda) amb el nom de la ciutat que dona nom als valencians del Sénia al Segura, estava cridat a ser l’equip de País. Altra qüestió és si després de 101 anys el València ho ha aconseguit o no; la meua opinió és que ho ha aconseguit parcialment i ho hauria aconseguit del tot si l’esquerra valenciana, tan atenta a buscar la seua perfecció egocèntrica, no li haguera fet boicot de la mateixa manera que li’n va fer a les Falles i no l’haguera buscat en el FC Barcelona, aquell més que un club que ha demostrat ser un club més al servei del capitalisme i del futbol modern. Però este és un altre tema, i a mi, hui, el que m’abellix és parlar de que és ser del València FC/CF.

En 1934, 15 anys després de la seua fundació, el València ja és capaç de mobilitzar la seua massa social per assistir a la primera final de Copa; milers de valencians viatjarien cap a Barcelona, en tren i vaixell, des de València i altres pobles i ciutats. En 15 anys, un nou equip jugant un nou esport ja mobilitza persones arreu del país, i ho fa perquè els aficionats estan lligats al que representa eixe equip i son coneixedors que un èxit de l’equip és més que l’èxit d’una ciutat: és l’èxit d’un país.

Molts no entenen els motius que ens porten a ser d’un equip amb les característiques del València: ni nosaltres mateixos ho sabem ben bé. I és que cal entendre el València CF i què és ser del València CF per entendre què movia tanta gent darrere d’un equip de jugadors de futbol fa 86 anys i que ara ho continua fent. I entendre això és el que perseguim els valencianistes des que comencem a ser-ho de menuts o, simplement, ens resignem a no entendre-ho mai. Qui no és del València, coneix la versió de qui no és aficionat al València; una versió plena de llocs comuns i estereotips creats, al cap i a la fi, per justificar el ser d’un equip que no és el València.

El nostre no és un equip de barri, ni de ciutat, ni de la província que s’inventaren: és l’equip de la gran contornada valenciana, una contornada que sabem on té l’origen, al 1919, però no la fi al 2020. Som el primer equip de masses del País Valencià i, per tant, tenim una cosa que no tenen la resta d’equips que no ho són: la transversalitat. Entre la massa d’aficionats del València, tant als anys 20 del segle XX com ara, tenim de tot: tenim el forner, el fuster, el llaurador, l’empresari, el cacic de poble; tenim monàrquics i republicans, tenim nacionalistes, independentistes i carlins; tenim gent de dretes i d’esquerres i tenim falangistes. L’afició del València ha sigut i és una mostra de l’electorat que vota en qualsevol de les eleccions.

Equips com ara el València Bàsquet i el UE Llevant, amb aficions «tradicionalment d’esquerres», ara que comencen a tindre més aficionats i ser equips de masses, enceten eixa transversalitat, i molts d’ells se sorprenen de trobar-se aficionats de dretes a la Fonteta o al Ciutat de València; però és un fet lògic que no hauria de causar sorpresa, ja que és fruit del creixement d’una massa social que s’assembla a la societat que l’envolta; en el cas del UE Llevant, la fusió de Llevant FC i Gimnàstic FC al 1939 crea una transversalitat provisional, ja que un tenia una afició proletària i l’altre una de conservadora i religiosa. El València CF no ha sigut mai de dretes: ho han sigut directius seus, però el gruix de l’afició és transversal, no té una ideologia, són la imatge del que la societat és a cada moment.

Durant la celebració del centenari, hem descobert capítols de la nostra història que pocs coneixíem i que ajuden a entendre la transversalitat i el valencianisme futbolístic. Durant la República, la directiva estava composada per membres de la dreta, de l’esquerra i del nacionalisme valencià d’esquerres: què tenien tots ells en comú? Ser del València! Una volta començada la guerra, els directius d’esquerres protegiren els directius i jugadors de dretes del València; i, una volta acabada la guerra, la repressió franquista als ex-directius d’esquerres va ser «menor» gràcies a la intervenció dels directius de dretes. Quin era el salconduit? El València CF! I això és una cosa que s’ha d’acceptar i entendre, perquè és el pas de ser aficionat d’un equip a militant d’eixe equip; és com si, de sobte, el València CF ja no és un equip i esdevé un Estat amb el qual tens una relació de pertinença.

No som uns simples aficionats, som els militants d’un equip de futbol, i això pocs equips ho tenen. Primer el València, després la resta. La relació de l’aficionat del València amb el València esdevé una relació passional; estem enamorats d’este equip, un amor cec i irracional, no deixem que ningú el critique, però nosaltres ho fem constantment; perquè som exigents, volem el millor, i, com volem el millor, li xiulem quan perd o quan els jugadors no donen el 200% que han de donar. En la marxa del centenari que es va fer el 18 de març de 2019, un periodista d’Àpunt em va preguntar què era ser del València CF i jo vaig respondre-li: «un sentiment i una forma de patir».

Des de sempre, patim els valencianistes; a les prèvies, amb el got de cassalla i el caliquenyo, des de fa dècades, és prou comuna la següent conversa: «Hui què farem? Guanyarem, però patirem!» I jugant amb un dos a zero al nostre favor, del que més por tenim és que ens marquen el 2-1 i que algú amolle això de «vinga, a patir!» No conec les estadístiques, però cada any sempre hi ha algun aficionat que, després d’un infart, puja al quart anell, i direu, «però si només n’hi ha tres»: correcte! És l’anell dels aficionats que ens veuen des de l’altre costat i que continuen patint i fent força en la seua militància eterna; Pep Mirambell ho descriu en la seua cançó «El gol i la mort (Romanç de Paco Alcácer)», on conta que el pare de Paco Alcácer seguia mirant els partits del seu fill després de mort.

La forma de mantindre esta militància ha sigut guanyant una competició cada dècada. La meua generació, que no va vore o no recorda la copa d’Espanya del 1979, la Recopa d’Europa i la Supercopa d’Europa de 1980, ens férem del València esperant l’arribada de la copa de 1999, que, com la de 2019, va arribar en l’últim sospir de la dècada i va reafirmar eixa connexió passional aficionat-club.

Quant veus un gol del Barça o del Madrid, veus aficionats fent fotos amb el mòbil; quan el fa el València, veus alegria i llàgrimes. Pocs són els valencianistes que el 25 de maig de 2019 no ploraren d’alegria i emoció, alliberant la tensió acumulada durant anys. Els valencianistes futbolístics, com els valencians, som un poble alegre (combatiu, a vegades) i festiu: el que esperàvem amb ansietat era l’explosió d’alegria de guanyar un títol, l’equivalent a eixe gol al minut 90 del Calcio italià. Qui no sou del València CF, no ho entendreu, perquè no enteneu, perquè no teniu eixa unió sentimental passional, irracional, il·lògica i patidora que tenim amb un equip que porta el nom de la ciutat que també va donar nom al país dels valencians. Perquè ser del València està lligat a una qüestió identitària, conscient o inconscient, però segurament poc explorada pels valencianistes i mai entesa per la intel·lectualitat no esportiva d’este nostre país.

Segurament, amb estes línies no hauré convençut cap adult a ser del València CF. És igual, el procés de valencianització futbolística no s’aconsegueix amb un article, ve de més lluny: ve d’una iaia que porta al seu net a Mestalla per primera volta, d’una tia que adoctrina la seua neboda a ser del València CF, del pare que li canta al xiquet l’Amunt València mentres dorm, del pare que porta el fill a Mestalla en trenet els diumenges de partit des de qualsevol poble de l’Horta o la Ribera de Xúquer, de la mare que li compra el xandall del València CF a la filla. Totes estes persones són les que es responsabilitzen de transmetre l’herència del València CF i ens deixen clar que no serem mai del millor equip, o de l’equip que millor juga: som d’un equip únic, que té una significació identitària que altres no tenen.

Ser del València és ser conscient que eres d’un equip que porta el nom d’una ciutat que és molt més que una simple ciutat, que et donarà poques alegries, però que totes seran de felicitat desbordant orgàsmica. La transmissió del valencianisme per part d’eixes persones, tot i no ser l’única forma d’esdevenir del València, serà fonamental en la continuació del valencianisme. La fidelitat al club li la demanem també als jugadors, sobretot als valencians; de fet, els Puchades, Claramunt, Arias, Camarasa, Fernando, Albelda no són altra cosa que aficionats militants del València CF que han jugat al València CF, que, entenent el que és el València, juguen ja dopats, sobretot quan toca guanyar els rivals històrics.

Segurament qui millor va saber explicar que és ser del València va ser el grup Tardor en la cançó que va oferir al club com a himne del centenari, descrivint això que ens fa grans. Si busqueu lògica a ser del València CF, no entendreu mai res: és com si voleu entendre per què una parella estan junts; per això, per entendre els valencianistes, heu de ser del València primer. I ser conscients que mai entendreu el perquè sou del València, però que ho sou, i que, quan tot acabe, ho continuareu sent al quart anell.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *