Wim Mertens a Canet d’en Berenguer. Un auditori menut i funcional. D’aquells que es varen fer durant la bombolla immobiliària en pobles que tenen una gran entrada de diners per la població flotant, l’IBI de la platja, les llicències urbanístiques, el moviment de la rajola… Què fa ací Wim Mertens? No vaig poder anar a veure’l a València, al Musical del Cabanyal. Això que t’encantes i, quan vas a comprar l’entrada, ja no en queden. Wim Mertens ompli allà on va, perquè té uns seguidors que, tot i ser-ne pocs, són molt fidels.

Wim Mertens ens canta les seues melodies en un no idioma que s’inventa. No té cap estructura, cap gramàtica, ni coherència ni unitat. Però ens és familiar. Ens pot sonar a anglès. Ens pot sonar a alemany. Ens pot sonar a neerlandès o francès. Però sobretot ens sona a un llenguatge humà, a una parla que ens és tan incomprensible i desconeguda com familiar.

Pensem -creiem- entendre-hi alguna cosa. Captar alguna paraula perduda. Alguna reminiscència d’alguna cosa. Ens parla. Ens interpel·la. Ens atèn i ens escolta. Podríem escriure’n les paraules i les frases, però no n’entendríem res de res. O, més encara, ho entendríem tot. Cadascú de nosaltres desxifraria el seu propi significat personal i intransferible, que seria perfectament vàlid, perquè la música ens pertany a cadascú de nosaltres, els seus oients.

Per a Mertens, per a la seua proposta musical, el receptor és tan important com l’emissor, a l’hora de crear el seu llenguatge, allò que ens vol transmetre amb la seua música.

La música, els sons, les harmonies, les melodies… són universals. I si no hi ha cap llengua que siga universal (afortunadament), el llenguatge, però, sí que ho és. I així ens ho transmet. En sons i en paraules. No ens cal cap llengua universal per desxifrar-ne el significat. Ni falta que ens fa.

Què podem interpretar en un concert de Wim Mertens, ell sol davant del seu piano? Això mateix. La soledat intrínseca de cadascú de nosaltres. Per exemple, com necessitem escalfor humana, perquè, a l’hora de tancar els ulls, només ens tenim a nosaltres mateixos. Perquè som infinitament minúsculs en la nostra individualitat. Per exemple, quan mirem al cel envoltats d’una plana. Però som encara més minúsculs en la nostra col·lectivitat, perquè llavors ens creiem importants.

Perquè ens creiem un centre que no existeix. O que, en tot cas, ens passaria lluny, molt lluny.

Ens diu que la tecnologia, una melodia amb repeticions constants, una melodia, que es forma com a cadena en la seua successió de baules de repeticions, una melodia que construïm en la nostra ment amb peces inconnexes, una melodia fabricada, ens pot abraçar en tota la seua escalfor a pesar que se’ns presenta com un alè d’aire fresc, com un bufit gelat.

Mertens ens parla a cadascú de nosaltres en la seua aparent senzillesa, simplicitat, organicitat. Tots hem viscut la música i els estats d’ànim que ens ha transmés sense entendre un borrall de les lletre reals que tenien. Perquè no n’hi havia.

I quina importància té això? Quina importància tenien les lletres dels Beatles? Quanta gent les entenia fora d’Anglaterra? I quina importància tenia això? Tots hem viscut les nostres aventures amb una traducció personal i instransferible d’una llengua estrangera.

I això és una bellesa pròpia i una bellesa cooperativa, col·laborativa entre el creador, l’artista, i cadascun de nosaltres, el seu públic, els seus oients. Els seus intèrprets.

Així doncs, Wim Mertens és el nostre demiürg particular.

Hi ha una obsessió, hi ha una cadència obsessiva en les repeticions de notes. Seqüències de Mertens que ens recorden o ens adverteixen de la necessitat de la nostra insistència a buscar la felicitat i la inutilitat inherent a aquesta lluita. Tanmateix, hi tornem i hi tornem a la recerca d’una quimera, d’un impossible. Però és l’existència humana, això és la nostra angoixa, insistent i obsessiva pugna o lluita pel plaer.