“Da Souza? Ah, sí, mira, estos són els que fan bossa nova, no?“. Doncs no. Però també és un lloc comú confondre’ls així, com és una broma recurrent que fan ells mateixos per trencar el gel en els concerts. Pop mallorquí, pop illenc, si és que això pot ser un gènere musical, tot i que nosaltres gosem afirmar que sí.
El mateix lloc comú és, doncs, repassar la genètica d’aquesta proposta musical per fer referència a Antònia Font, que és inevitable. Mentre féiem temps a l’esplanada del teatre romà de Sagunt perquè començara el concert, de fet, el fil musical era eixe mateix: Manel (que sembla que és més inevitable encara) i els seus compatriotes illencs. Són mallorquins, ergo Antònia Font. Això és de veres, però també és de veres que és un referent amb tanta potència que podem dir que, sense ells, hi hauria molta gent que no estaria ací. Per tant, està tot justificat.
Siga com siga, ja n’hem establert les coordenades. Da Souza fan un poc lluminós i reposat, calmat, lànguid, de posta de sol a la mar mentre recolzem el nostre esquelet i fem… un gin xoriguer, que també havíem de tirar de tòpic. Les lletres, intel·ligents i iròniques, amb un surrealisme bonhomiós que ens fa parar-hi l’orella.
De fet, reconec que jo mateix els vaig descobrir per això. No n’havia sentit a parlar mai, però en un altre concert a Palma em vaig topetar amb un disc de títol “Futbol d’avantguarda” i un subtítol que ens explicava que això era un “somni i viatge d’Agustí Simó Da Souza“. Em vaig fer amb ell, és clar: era inevitable. I quin gran descobriment que vaig fer!
Sembla, però, que estiguem parlant d’una banda debutant. I no, tot al contrari. “Salsa agredolça“, el nou disc que portaven sota el braç per presentar a aquest festival Ressona, és el seu sisé títol, entre durades llargues o mitjanes. Un disc acabadet d’eixir del forn justet abans que esclatara la pandèmia que ha fet trontollar les nostres vides i també, cosa pitjor encara, tota l’escena musical i cultural en general.
Teníem moltes ganes de veure’ls i, a més, l’escenari del Resssona és ideal en tots els sentits menys en el que té a veure amb la salut de la nostra esquena, la qual ens demanarà a crits a l’endemà una bona sessió de fisioteràpia. Els àmbits romans (per molt que siguen off), demanen sacrificis. En tot cas, el concert va complir les expectatives i vàrem gaudir d’una molt bona vetlada musical.
Tal com ens expliquen, als Da Souza els corre salsa agredolça per les venes. També una miqueta prou d’orxata, tot s’ha de dir. Però que, ben vist, és coherent amb la proposta. Si hem de relaxar-nos i reclinar-nos per gaudir-ne, no podrem demanar-ne cap altra cosa. No podrem demanar-ne més, de fet.
[Crèdits de les imatges: Provi Morillas]
Deixa un comentari
