Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
14 juny 2021

Una vegada més, és confirma que en aquest món tronat tot acaba tornant, perquè d’uns anys cap aquí, una sèrie de factors han conduït a que els senzills i els EP tornen a ser el centre de l’activitat musical, en algunes temporades, vertiginosa. No són res de nou, de fet els singles eren el sistema de llençament més usual fins l’aparició dels cds als anys 90, però les dinàmiques socials i musicals volten i giren, van per camins inexplorats i acaben trobant solucions velles als problemes nous.

‘Malamente’ (2018), de Rosalía, és un dels exemples paradigmàtics del single llençat aïlladament que aconsegueix un èxit global aclaparador i possiblement, va suposar l’inici de la tendència actual predominant a l’hora de fer llençaments musicals.

Segurament, quan es va crear Napster a finals dels anys 90 ningú era conscient que s’inaugurava una nova era que portaria canvis a tots els nivells, des de la monetització del treball musical a la pròpia actitud dels públics. No som ja les mateixes persones que compraven cds després d’escoltar-los a les botigues o a la ràdio o de llegir-ne un article a la Metal Hammer, per dir-ne una que llegia jo. És a dir, sí, som les mateixes, però hem canviat molt. Per moltes raons.

‘Per la bona gent’, de Manel, va ser l’esperat primer llençament del disc homònim, que sortia després de tres anys de silenci.

Produir un àlbum de durada estàndard costa diners i temps, és una aposta arriscada i resulta tota una aventura de final incert pels grups novells. A més, les tendències de consum musical han evolucionat tant, però tant, que poques persones escolten a hores d’ara un disc sencer d’una tirada de manera habitual. Per sort o per desgràcia, vivim en una altra era ja: l’era de la playlist i del swipe left, del consum ràpid i breu en totes les esferes de la vida, del zàpping cerebral. Plataformes com Youtube o Spotify nodreixen aquestes dinàmiques recompensant als artistes que publiquen nou contingut de manera regular. Impossible entrar a la roda i correspondre a aquesta demanda si no es fa una tasca de dosificació del contingut que alimente a l’insaciable monstre de l’algorisme.

‘Arrelar’ és el primer senzill del nou disc de Joe Pask, que va presentar-se el passat octubre com un avançament de ‘Jo i el món’.

No és només que tinguem falta de temps, és que estem híper, sobreestimulades d’imatges, novetats, textos, continguts i també de música i això ens ha acostumat a un consum estressat, ansiós, de qualsevol cosa, un autèntic desastre per al cervell. Els primers 15 segons de reproducció d’un vídeo són claus per al seu engagement i un que dure més de 4 minuts no aconsegueix que ningú el veja complet. Oblideu-vos-en de les llargues introduccions ni dels tancaments pausats, no tempteu a la gent a canviar de tema: aneu directes a la teca, allò que enganxa, la tornada que se t’apega a l’ànima com el toffee als queixals.

Gener presentaven el seu primer treball en castellà, no exempt de polèmiques, amb el llençament de ‘La trama principal’ a l’octubre de 2020.

La part positiva és que el llençament de cançons soltes, quasi amb comptagotes, permet una estratègia de comunicació més pausada, amb xicotets tastos del treball que alhora fan de globus sonda per testar-ne el funcionament i l’acollida. També creen hype sobre el treball complet, que és una cosa que es porta molt, això del hype. Cada llençament d’un tema es converteix en un event anunciat i esperat, i crear expectatives n’augmenta les ganes, però també és un ganivet de doble fulla: quantes vegades es desinfla el globus i pffff?

Com a factors negatius, tenim la saturació de llençaments, que augmenta en aquests moments de pressumpta ‘renaixença’ i de vacuna al final del túnel. No hi ha setmana en què no es llencen amb bombo i platerets tres o quatre nous temes, i això només a la música valenciana. Són una opció relativament fàcil i un corrent al que és senzill, valga’ns la redundància, sumar-s’hi, perquè permet reconnectar amb l’audiència i seguir creant sense massa riscos, però, siguem realistes, no hi ha bolos per tants de singles. I la conversió de la creació musical en un treball justament remunerat continua implicant un equilibri precari entre la passió i la necessitat de pagar les factures.

Al final, la dinàmica general ens arrossega i, a dintre d’aquest remolí imparable, de la voràgine de la vida entesa com un bufet lliure de petit-fours, no podem fer massa més que continuar ballant, perquè ja som al ball. Però què farem si un dia ens arriba la calma? Escoltar, sense pressa. Fruint cada acord que ens viatja per l’organisme. Si ens posem exagerades, potser inclús podríem viure, qui sap si arribarem a tant, és agosarat pensar-hi.

Articles relacionats