Alguna cosa no quadra en tot açò. Un gran escenari a l’aire lliure en la Marina de València, cadires per a seure en parelles, sí, però perquè la Covid mana, i l’habitual patrocini de cerveses i espai i taules per a menjar qualsevol cosa. Ara bé, eixe gran escenari es trobava mig buit. Només una tela amb una imatge d’uns arbres i un llac a l’inrevés (?) i una cadira enmig. El que es preveia com un concert d’espectacle i ball, segons l’escenografia, en realitat era un recital d’un cantautor que només venia acompanyat de la seua guitarra clàssica. De la mateixa manera, si a u li diuen que anirà a veure la proposta musical d’algú que consta només de la seua veu, la seua guitarra i algun que altre loop puntual, però no massa, en l’últim lloc que es plantejarà que haurà d’anar serà un escenari com el de la Marina de València.

L’èxit de José González és tot un enigma, si es pensa bé. El cantautor suec de 42 anys, fills de refugiats xilens que hagueren de fugir de la tirania pinochetista, ha bastit una obra que s’acosta ja a la vintena d’anys, però que només consta de tres títols de llarga durada en solitari i un parell més amb el seu grup, Junip, que es troba en stand-by. Són discos sobris, sense una gran profusió d’arranjaments; com hem dit, una proposta clàssica i canònica de singer-songwriter. I, tanmateix, ha arribat a assolir un èxit mainstream no gens menyspreable. D’acord que no sonarà cada dia en la ràdio, però, vaja, no n’està massa lluny.

José González sap què fa i com ho vol fer i no falla. Controla perfectament l’instrument i, si bé no n’és un virtuós, la solvència amb què es maneja i el seu estil personal fan que les textures amb què embolcalla les seues cançons siguen identificables en un primer colp d’oïda. De la mateixa manera, ho és la seua veu. L’última vegada que el vàrem veure a València -fa tres anys, en l’era prepandèmica- va vindre acompanyat d’una orquestra simfònica. Sembla que José González és un home d’extrems. Tanmateix, en realitat, la proposta era la mateixa, ben mirada i ben escoltada. És a dir, un enigma.

Un enigma que se’ns fa estrany veure en segons quins escenaris. Com el d’ahir a la Marina. Igual té, en gaudim a plaer sense més misteris ni prevencions.