Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Cinema

Stallone amb ulleres de pasta

Christopher Nolan s’ha guanyat a pols el dret de fer el que li rote -sense límits en el forat de la butxaca- i, al mateix temps, ser qualificat com el cineasta més en forma de tot el panorama actual. Tanmateix, cal partir d’unes quantes coordenades prèvies abans d’entrar a la sala per veure una pel·lícula de Nolan: estem parlant de cinema d’acció i amb vocació majoritària, mainstream pur i dur; si podem resseguir algunes obsessions i marques personals que ens individualitzen la proposta, així com podem mirar a la pantalla i escoltar-ne els diàlegs totes les vegades que la música i els efectes especials ens deixen sense sentir-nos insultats, no vol dir que estiguem parlant de cap altra cosa més que d’això.

És a dir, no és qüestió d’entrar ara i ací en un debat interminable i estèril sobre si hi ha un cinema amb vocació artística i un altre amb vocació d’entreteniment sense solució de continuïtat, simplement cal remarcar de què estem parlant: intentar traure molt més suc del que hi ha en la fruita que Nolan ens fa menjar és absurd i no acabarà bé. Seiem en una butaca còmoda, mirem una pantalla com més gran millor, ens deixem envoltar per un so que isca dels altaveus amb major potència possible i gaudim de l’espectacle, que no és poca cosa.

Més encara si tenim en compte que totes les escenes que veiem són -per dir-ho d’alguna manera que s’entenga- analògiques; és a dir, si hi ha un avió que s’estavella contra un hangar és perquè s’ha rodat un avió que s’ha estavellat contra un hangar, i això no es pot menystenir ni menysprear. Com l’escena de la persecució del comboi cuirassat per la circumval·lació de Tallin, que està rodada amb una mestria espectacular, més encara quan entra en joc el temps invertit.

Ara bé, què no hem de fer? Analitzar fins al detall la complexitat de la ciència, la tecnologia i la filosofia que hi ha al film. Perquè ni té trellat ni s’aguanta. I no passa res. Al remat, Tenet no deixa de ser una pel·li d’hòsties i trets, de Steven Seagal o Bruce Willis, però ben feta, amb una bona història, bones interpretacions (potser massa passat de rosca Kenneth Branagh, però és que això és el que el paper li demanava i és l’únic actor realment actor del repartiment protagonista) i quasi tres hores de pur gaudiment en la sala de cinema.

Tenet és una més que digna (una genial?) hereva del cinema que es va batejar als anys 1970 com a europudding. És a dir, per fer front a l’hegemonia acaparadora de Hollywood, diverses cinematografies europees s’unien i presentaven un repartiment amb actors de diferents accents del continent, així com l’acció estava rodada en múltiples ciutats que se’ns presentaven com a meravelloses ofertes de viatge. A Tenet fem les mateixes voltes, però per tot el món, i no té sang en les venes qui no es mor de desig d’eixir corrents cap a Cinque Terre mentre veu els passatges que hi estan rodats. El millor de les pel·lícules de James Bond era també això.

Tenet, però, no arriba al nivell d’Inception, que era una proposta quasi paral·lela, però molt més aconseguida en tots els nivells: la història era més emocionant, més humana, més seductora i més entretinguda (fins i tot més coherent!) i les interpretacions estaven molt més aconseguides. El film tenia, en definitiva, molt més carisma. Tanmateix, ací està la clau. Nolan ho aconsegueix sempre que -paradoxalment- es frena, sempre que és conscient (que, realment, no sé si ho és) dels límits que té la seua història. Que a Tenet els roïns són russos i són molt roïns, però que molt roïns.

Per exemple, podem analitzar dues propostes totalment contradictòries de Nolan per veure-ho. D’un costat, tenim Interstellar, que és una pel·lícula de ciència ficció d’una factura sublim i d’una execució quasi diríem que perfecta, però que fracassa de manera catastròfica i fins i tot arriba al ridícul més naïf quan vols veure-hi més enllà, tot seguint les directrius que t’ordena Nolan. I no, llavors no hi ha per on agafar tanta moralina i tant de Paulo Coelho passat per un forat negre. Si Nolan s’haguera quedat amb la contenció, la proposta hauria guanyat una quantitat increïble de punts.

Dunkirk, per contra, representa tot el contrari i, de fet, per a mi és la millor pel·lícula -com a pel·lícula, com a tal art cinematogràfic- de la filmografia de Nolan. Sí, té els mateixos defectes que ja detectem clarament en les altres, però és una pel·lícula bèl·lica; per tant, li podem passar el patrioterisme i la falsedat històrica, que li les donem per descomptades. Ara bé, la manera de filmar, el joc amb el temps (ací sí, usat de manera magistral) i els diferents plànols per contar les diferents històries són senzillament sublims. Es podria dir que és exactament allò que esperem d’una pel·lícula bona avui en dia i eixim del cinema amb ganes de tornar a veure aquell espectacle tot seguit, amb ganes de colar-nos en la següent sessió.

Tenet s’hi acosta, però no hi arriba. Tanmateix, com hem dit, la clau està a no demanar-li allò que no és, i, en el mateix sentit, a no veure-hi allò que no hi és. Anirem al cinema i ens ho passarem d’allò més bé durant quasi tres hores, en una espècie de colps, punys, volantins i persecucions en l’espai i el temps digna del millor paladar d’un Rambo ullerapastista. No és poca cosa. És un entreteniment que recomane clarament, de fet.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *