Com si fóra tota una premonició, Pau Alabajos va publicar el seu nou disc, Les hores mortes, just abans que es declarara l’Estat d’Alarma per la pandèmia de la Covid-19 i acabàrem tots confinats en les nostres cases. És a dir, com una cruel ironia del destí, tots vàrem passar a tindre bona cosa i per donar i vendre d’hores mortes.

No cal incidir en les dificultats de la cultura per sobreviure i mantindre el cap per damunt del nivell de l’aigua en aquestes circumstàncies. Alabajos tenia previst presentar el nou disc al teatre del Micalet de València en aquella primera meitat d’aquest 2020 per oblidar, però no ha pogut fer-se realitat fins ja entrada la tardor, el passat 8 d’octubre, i amb totes les restriccions que imposa aquesta “nova normalitat”.

No ens acostumarem mai -i esperem que així siga, de fet- a haver d’assistir a un espectacle cultural amb una separació imposada i una màscara física -només social, vaja- per cobrir el nostre rostre. Ben pensat, aquest és un virus nacionalcatòlic, si més no. Tanmateix, dins d’aquests durs condicionants, potser siguen les propostes d’autor les que menys es resenteixen, ja que l’escalfor de la música i la paraula ens pot servir per sobreposar-nos a la fredor del context.

Pau Alabajos ja va presentar al Micalet, fa ara dos anys, el seu anterior treball, Ciutat a cau d’orella, un disc unitari que musicava poemes de Vicent Andrés Estellés, una autèntica constant en l’obra del cantautor torrentí. Després del recital del Mural del País Valencià arribava aquest nou lliurament de la reinterpretació del corpus del poeta de Burjassot, precisament en aquella ciutat a cau d’orella, i, com a metonímia de tot el concert, que servisca només aquesta dada: Alabajos ha haver d’interrompre la Sonata d’Isabel corprés per allò que estava cantant. Una nit memorable.

I el mateix ens ha portat aquest espectacle de Les hores mortes: si aquesta vegada Alabajos sí que ha pogut intepretar la Sonata d’Isabel tota seguida no ha estat per falta de màgia en l’ambient. No estàvem separats, tots els qui ens trobàvem al Micalet dijous passat, sinó que aquells versos i aquelles notes ens unien.

La guitarra i la veu d’Alabajos varen estar acompanyades pels seus fidels escuders: Laura Navarro, al violí i als arranjaments, així com Enrique Jerónimo a la bateria; tots dos integrants des dels inicis d’aquells músics furtius amb qui fa banda el de Torrent. A més a més, debutava Dani Orts als teclats, mentre que Adriana Sena, al violoncel, ja portava més experiència acumulada i rodatge en la formació. Un conjunt instrumental que va estar tan encertat com eficaç, per tal de construir l’envoltori de les cançons que Pau Alabajos anava interpretant amb veu i guitarra, tot i que, és clar, també va tindre els seus moments amb només piano o cordes com a companyia.

Alabajos va repassar la meitat, si fa no fa, del nou disc. Començant per Kintsugi, aquell terme japonés que ens parla de la reparació d’un objecte trencat a peces, i passant per Vencerem, primer single del CD, una cançó combativa emmarcada en la lluita del poble català per l’autodeterminació i la independència. Cançons d’amor i de lluita, com és marca de la casa.

Des de Les hores mortes, talaiot és el primer vers d’Estimada Marta, poemari de Miquel Martí i Pol, del qual Alabajos adapta per al nou disc tres textos i que també vàrem poder escoltar dijous passat al Micalet. Les lletres de factoria pròpia es conjuguen amb les adaptacions d’altres, com ha fet quasi sempre el cantautor de Torrent. En aquest sentit, al CD podrem escoltar Vuit de març, text de Maria Mercè Marçal, amb les veus de Meritxell Gené, Gemma Humet i Marta Rius, així com una rescriptura de Lletania, una peça sobre la violència de gènere que es va estrenar al segon disc d’Alabajos, Teoria del caos; tanmateix, per escoltar-les en directe caldrà esperar a una altra parada en la gira.

Així, la resta del repertori es va centrar a repassar altres cançons dels anteriors treballs, sobretot, com hem dit, de Ciutat a cau d’orella, però sense que això significara que hi faltaren el que ja podríem batejar com a greatest hits d’Alabajos: Inventari, Tinc una mania inconfessable, Viure… i, evidentment, tractant-se de la data de què es tractava, València, 9 d’octubre.

Que siga veritat que no podran fer-nos callar. Ni els de sempre ni aquest nou virus nacionalcatòlic tan antipàtic. Cridarem amb tantes ganes que l’asfalt tremolarà.

[Fotos de Xepo WS]