Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020

Us prometo que volia parlar dels Contes portàtils de Pere Calders, editats magníficament per l’editorial Comanegra (2018). Però des que li vaig comentar a l’editora, no puc parar de donar voltes a una de les anècdotes més “caldersianes” que m’han passat mai. Potser tenia sis anys. Set o vuit, com a molt. Uns amics dels meus pares tenien un gos del qual en desconec la raça. El nom, inoblidable i allargat com ell: Soldoni. Era marró, de pèl curt brillant i mirada espurnejant. Em va fer creure que érem amics, que ens respectàvem i ens enteníem. Però es veu que no hi ha amistat que valgui davant d’un bol de pinso. Li volia dir hola, bon profit, després jugarem. Però em va clavar sense miraments els ullals al canell i, llàgrimes amunt, no vaig dir ni mu. Quina traïció, quin atac a l’amor propi. Un gos salsitxa em va mossegar i em va ferir molt endins, l’orgull.

Aquella imatge, aquell nom, aquella bèstia esprimatxada de nom extens i actitud geniüda hauria pogut immiscir-se en algun dels microcontes de Calders. De ben segur, l’escriptor català ho hauria plasmat de forma finíssima, intel·ligent, irònica, i deixant el lector perplex davant d’un fet quotidià narrat excepcionalment. Llegiu Calders, llegiu, que del nom del gos en parlem un altre dia.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *