No penses. Pensar no aprofita per a res. Pensar és un patiment. Teatro del Contrahecho ens ha portat a la Mostra de Teatre Espanyol d’Autors Contemporanis d’Alacant la seua producció Delirium, una reflexió sobre el paper de l’alcohol (millor dit, l’alcoholisme) en la nostra societat i les interseccions que té amb el culte a un hedonisme de consum fàcil i malentés, així com una fugida enlloc de tots els problemes d’arrel i quotidians que no podem continuar amagant a sota de la catifa.

L’obra s’estructura com una successió de monòlegs, diàlegs trencats i escenes sense fil narratiu que ens presenten cinc personatges que, per la mateixa proposta triada, no tenen profunditat ni evolució personal. Així, Delirium entenem que és un local de copes al voltant del qual se’ns revelaran les pors i les insatisfaccions vitals com a flaixos en forma de frases i declamacions.

En aquest sentit, l’obra és fallida, ja que no manté la tensió en l’hora i quart de durada que té. Es tracta d’una proposta molt arriscada, sí, però no està justificada més enllà de la successió d’idees sense línia conductora i enllaços que no troben la seua connexió. En certa manera, passat el primer quart d’hora i començat el primer torn de monòlegs, tot es fa massa previsible, així com la tesi de l’obra és massa evident i massa diguem-ne didactista.

D’una altra banda, el treball actoral és ben irregular, entre els quals trobem l’ofici de Rosanna Espinós, així com Pilu Fontán i Alberto Baño que salven els mobles. El text de Marcos Luis Hernando no acompanya tampoc, ja que, a la seua base prou fluixa, s’hi ha d’afegir que no ha rebut un bon treball lingüístic a l’hora de ser traslladat del castellà al valencià, amb una constant absència de pronoms o estructures que ens grinyolen a l’oïda, tant com la fonètica d’algun actor que no articulava mai les vocals obertes.

Finalment, cal ressaltar que el programa general de la Mostra d’enguany no destaca tampoc per la seua gosadia, interés o qualitat, més enllà de la tradicional i habitual marginació de la nostra llengua que sol ser marca de la casa i que sembla que només es veu compensada de manera testimonial amb un parell d’obres -comptades- que, a més, s’han programat el mateix dia i en punts diferents de la ciutat, per la qual cosa no és gens fàcil de fer-ne compatible l’assistència. Molt de recorregut a millorar. Si n’hi ha la voluntat, és clar.