La nostra cultura és del patir. Em sembla a mi que tot això de la resiliència és una cosa que molt bé, molt xula, però que ja ens agradaria. Ser flexible com un jonc, acceptar el que no podem canviar, no jutjar les circumstàncies i totes aquestes coses sonen estupendes i ens reconforten momentàniament com a aspiració i objectiu, però no són el que ens naix quan perdem algú. I tampoc ens consolen una merda.

En la pèrdua, no podem evitar sentir frustració, incomprensió i ràbia. Se’ns en va una persona estimada de cop i no entenem res, precisament quan la mort és la cosa més senzilla d’entendre del món. La gent es mor, de sobte, cada dia. Només cal estar viu, per morir-se. Oh, quina pena. Però quan ens marxa algú nostre no ho podem entendre, no ens cap al cap, no concebem per què ens ha passat això. A nosaltres. Per què.

La teoria ens la sabem. Que el dol té unes fases i s’han de passar. Primer ve la negació, no pot ser, com és possible, no, no, no. Després ve l’enuig contra el món, contra u mateix, contra qui se’n va, contra qui siga. Arriba la negociació: millor així, hauria sofert molt, s’ha evitat patir. Però de sobte ve el dolor emocional, aclaparador, que ho ocupa tot amb una densitat i una magnitud desconegudes. I finalment, l’acceptació, una calma inesperada on el dolor i la tristesa s’apaivaguen a poc a poc, sense desaparèixer, però molt més companyes que enemigues. La part bona és que, per dur que siga el trànsit, finalment s’acaba i en sobrevivim. La part dolenta és que el temps que passes viatjant pel dol et sembla que transcorre mil vegades més lent i angoixós que el temps d’abans. Segurament és el camí per la vall de llàgrimes eixa que diuen a la tradició cristiana, eixa mateixa que tenim inoculada fins al moll de l’os, què vos he de contar jo, aquí hem vingut a patir i no sé quantes històries.

Al final, les persones i, per extensió, les cultures, donem forma a ritus i mecanismes per provar de fer front a tot aquest allau de sensacions que ens superen. Ens agafem a metàfores, explicacions, comiats i consols diversos que tracten d’anestesiar eixe dolor viu i punyent de l’enyorança i de tot allò que se’ns ha quedat per fer i per dir, que pesa tantíssim. Però de vegades, aquest modus operandi de l’adéu, el procediment administratiu que ens cal per acceptar un final, no pot fer-se, com passa en temps de pandèmia, i ens quedem sols i desarmats, amb la sensació de comptes pendents que no podem resoldre. I una ferida oberta, sangosa i roent, que necessita un comiat. Els comiats, reals o simbòlics, ens reconforten.

Seria ben bonic poder reaccionar d’una altra manera, agafar-nos les pèrdues diferent, perquè al cap i a la fi ningú és nostre en el camí de la vida i les persones arribem i marxem i aquí només ens trobem una estoneta. Però realment podem? Sovint el dolor no et deixa ni pensar, es trasllada al cos, et noqueja i t’arrossega aigüera avall. La realitat, que tampoc consola una merda, és que només és el temps qui fa de sutura de la carn encetada. Després, de vegades, la cicatriu és imperfecta i supura cada cert temps; d’altres, és només una línia imperceptible. Siga com siga, es tanca, tant si parlem de morts o de qualsevol altra cosa.