De les èpoques interessants sempre se’n treu una bona collita, perquè molt sovint ens esperonen, encara que siga a cops de bastó, a sortir de la nostra còmoda i apàtica rutina. De fet, ens hi salven, si a la comoditat i l’apatia les considerem una condemna. I el que per a les ments reposades és un canvi disruptor, un trencament de l’apacible vida diària, per a les creadores és una empenta endavant. De la comoditat difícilment en naix la inspiració. Feliç i poeta, res miranda, m’agradava dir quan escrivia haikus. No arribaré a l’agosarat extrem de dir que la infelicitat o les pandèmies són una sort, però sense dubte, sí que ens alimenten la creació amb sensacions i vivències inesperades.
D’aquest any estrany i anòmal també n’han sortit coses bones i els fruits d’aquesta temporada de pandèmia, a la música valenciana, prenen la forma d’una cabassada de peces cruixents, abellidores, que s’han madurat al seu punt just i han esclatat com pomes gustoses. La cultura i, en aquest cas, la música, ens alimenten i donen resposta al que pensem, sentim i que sovint no sabem com expressar. La vivència col·lectiva dels fets històrics troba recer en l’art i n’és el testimoni que ens queda per al futur i com ho recordarem quan passe el temps, però no tots els artistes ho veuen de la mateixa manera ni els és un motor per la inspiració.
A l’abril, tancades a casa, parlàvem amb diferents artistes del que se’ls hi passava pel cap en aquelles setmanes i de com afectava el confinament al seu treball. En aquells dies d’hiperactivitat mental entre quatre parets, Estela i Lídia de Júlia ens avançaven les habitacions que tindria ‘Casa’, el seu tercer disc, que ha vist la llum fa poquets dies i que ens convida a entrar, a habitar-lo i fer-lo nostre. En el seu cas, però, protegeixen aquest treball discogràfic dels efectes pandèmics: “Tenim la sort que el disc ja estava pràcticament tot gravat abans que esclatara tot. No ens haguera agradat que la pandèmia haguera marcat açò també, és el nostre refugi i pensem que qui ho escolta ara no necessita això”, expliquen.
Sí que va afectar, per raons obvies, a efectes de dates i van reprogramar-ne el llençament per 2021. Tanmateix, a l’hora de parlar de creativitat, per elles la situació de crisi té més a veure amb la paràlisi que amb l’expressió: “En el cas concret de Júlia, aquest clima no és propici a nivell creatiu, per a res. Ara mateix vivim una situació de bloqueig en la qual nosaltres no estem segures de poder iniciar un treball creatiu des de zero. Hi ha molt de desgast acumulat en aquests dies i molta frustració de veure com estem i com hem arribat fins ací”, afegeixen des d’un Alcoi confinat perimetralment que acumula xifres rècord de contagis en aquesta tercera onada.
Des d’Alcoi també, Marco Pompero ha sigut un altre dels valents que ha preparat un disc en l’any probablement més dolent per al sector cultural en molt de temps. ‘Quatre’ veurà la llum a l’abril de 2021 en forma d’EP amb quatre temes, que seran la primera part d’un treball més ampli que es completarà durant 2021 i principi de 2022. “Al llarg del 2020, les meues influències tant musicals com conceptuals van començar a dur-me per altres camins que volia explorar i vaig decidir treballar un nou concepte, més directe, més efectiu, mitjançant quatre cançons que podien cabre en un nou EP. Pense que les/els artistes, hem de llançar-nos a l’evolució sempre que se’ns presenta l’oportunitat”, explica Marco, que va llençar el seu primer disc, “L’art és sexual” (La Fera CC), el 2019.
Parlant sobre l’efecte del context en “Quatre”, Marco Pompero ens parla de d’una influència total: “Vaig aprofitar el confinament que vam viure a març per tal de donar-li forma a tot aquest concepte que tenia al cap. El temps, o més bé la falta d’aquest, sovint és una excusa recurrent que tenim els artistes, així que el confinament era un pretext perfecte per avançar feina”. En qualsevol cas, l’alcoià també remarca la dualitat entre bloqueig i creativitat: “Aquesta situació pareix que obligue a crear, sembla que has de ser prolífic i a més, amb una qualitat superior si ho compares al que feies abans, però hem de ser conscients que la creativitat ni es control·la ni es mesura. De tota manera, també és cert que sense treball les coses no arriben, i amb aquesta pandèmia, molts hem tingut més temps que de costum i l’hem pogut invertir per treballar”.
Durant les èpoques més dures del confinament, també vam parlar amb Laura Esparza i Carlos Esteban, que tot just havien presentat el seu primer disc, ‘Mare natura’. Ara, després d’haver guanyat el premi Carles Santos al millor grup revelació i haver arribat a la final del concurs Sona9 per a bandes emergents, recordem el single que va nàixer al confinament i que van presentar a l’estiu, sota el títol d’”Abril 2020″. “Som tota eixa vida en els balcons, som les constel·lacions, llum de noves cançons que tocarem juntes”, poc més a afegir a aquesta declaració d’intencions per continuar composant.
Balcons, soledat, avorriment, nous hàbits, ansietat i el descobriment d’un altre ritme de vida: una altra cançó que ens parla dels eixos que vertebraven la nostra vida confinada és ‘Nuestra mejor versión’, del cantautor valencià Íñigo Soler, que s’acompanya d’un vídeo enregistrat pels carrers d’un Madrid desert i que ens fa una crida a mantenir l’esperança en sortir-ne millorats del tràngol. A hores d’ara no està massa clar que siga així, però conservar la fe en la bellesa i la dolçor que ens habita és un propòsit ben lícit que il·lumina el camí ni que siga mínimament.
També al maig parlàvem amb Pau Vallvé, que va preparar en confinament i soledat el seu disc ‘La vida és ara’, com un viatge introspectiu i en certa manera, catàrtic. Ara, en plena gira de presentació, si ho permeten els ajornaments i cancel·lacions que ja se’ns fan normals en aquesta època, vindrà a València el proper dia 27 de gener i frisem per veure’l.
He de dir que fer-ne memòria així d’una època tan confusa, amb cançons i treballs que s’aixequen sobre la il·lusió i la confiança en un futur, em reconforta. Tot segueix endavant i les sorpreses de cada dia seran anècdotes més endavant. Amb la limitada perspectiva de cinc anys de vida, el meu fill em va preguntar l’altre dia si jo me’n recordava de quan no hi havia Covid. Sí, fill, però de vegades se m’oblida.
