La primera vegada que vaig sentir parlar de globalització tenia 18 anys acabats de fer i estava fent la prova d’accès per a la licenciatura de Traducció i Interpretació a l’Autònoma de Barcelona. El listening d’aquell examen d’anglès parlava de la globalització com a nou fenomen, que poc a poc aniria fent-se un lloc a l’imaginari comú i convertint-se en el bé i el mal del nostre temps. Aquell dia de juny de 1999 vaig suspendre aquella prova perquè no sabia de què m’estaven parlant.

Vint anys més tard, tancada a casa i assumint el fet irreal d’un agent invisible que et fa emmalaltir i s’escampa com quan bufes la farina, la sensació de viure a un món molt petit i interconnectat es torna molt corpòria. I a mesura que passen els dies, el que veritablement esdevé irreal és el món fora de les nostres quatre parets, que fins fa res era la quotidianitat pura i dura. Existeixen encara els carrers? Com serà quan tornem a amuntegar-nos al rodalies? Com ens marcarà aquesta època a la nostra generació?

I més enllà de tota la consciència de trauma col·lectiu, estan les qüestions individuals, els drames privats que vivim i que ens desborden cada vegada que parlem amb algú i ens conta el seu: les parelles que començaven, les que s’havien barallat, la gent que s’enyora, la gent que està junta per força, les famílies patint pels malalts, els morts que no podem acomiadar. A la força haurem de posar els sentiments també en quarantena, em deia una amiga per Instagram fa uns dies, perquè gairebé a tothom aquest confinament ens ha agafat amb el peu canviat, amb temes sense resoldre i els expedients oberts. Caldrà agafar-li el ritme de nou al ball i veure si després d’aquest parèntesi continua el text o canvia el capítol.