Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
31 oct. 2020
Opinió

Sentiments en quarantena

La primera vegada que vaig sentir parlar de globalització tenia 18 anys acabats de fer i estava fent la prova d’accès per a la licenciatura de Traducció i Interpretació a l’Autònoma de Barcelona. El listening d’aquell examen d’anglès parlava de la globalització com a nou fenomen, que poc a poc aniria fent-se un lloc a l’imaginari comú i convertint-se en el bé i el mal del nostre temps. Aquell dia de juny de 1999 vaig suspendre aquella prova perquè no sabia de què m’estaven parlant.

Vint anys més tard, tancada a casa i assumint el fet irreal d’un agent invisible que et fa emmalaltir i s’escampa com quan bufes la farina, la sensació de viure a un món molt petit i interconnectat es torna molt corpòria. I a mesura que passen els dies, el que veritablement esdevé irreal és el món fora de les nostres quatre parets, que fins fa res era la quotidianitat pura i dura. Existeixen encara els carrers? Com serà quan tornem a amuntegar-nos al rodalies? Com ens marcarà aquesta època a la nostra generació?

I més enllà de tota la consciència de trauma col·lectiu, estan les qüestions individuals, els drames privats que vivim i que ens desborden cada vegada que parlem amb algú i ens conta el seu: les parelles que començaven, les que s’havien barallat, la gent que s’enyora, la gent que està junta per força, les famílies patint pels malalts, els morts que no podem acomiadar. A la força haurem de posar els sentiments també en quarantena, em deia una amiga per Instagram fa uns dies, perquè gairebé a tothom aquest confinament ens ha agafat amb el peu canviat, amb temes sense resoldre i els expedients oberts. Caldrà agafar-li el ritme de nou al ball i veure si després d’aquest parèntesi continua el text o canvia el capítol.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *