Johan Cruyff fou el filòsof més important de les acaballes del segle XX. Com ha escrit Sergi Pàmies en les seues Confessions d’un culer defectuós, Cruyff tenia raó fins i tot quan no tenia raó, una aproximació amb la qual es podria resumir com enfoquem l’anàlisi textual del seu pensament. Cruyff apareixia en la roda de premsa post-partit i ens explicava en Broken English sempre (diuen que, al remat, no sabia parlar bé, gramaticalment i sintàtica, ni tan sols el seu neerlandés nadiu) una veritat oculta de la qual no havíem estat conscients fins a eixe moment. El futbol és futbol, però Cruyff jugava a tota una altra cosa.
Fet i fet, no deixa de ser també aquesta paradoxa allò que ens importa en parlar de futbol quan parlem de futbol. Segons com, estem parlant d’un fanatisme d’algú que ja fa un parell d’anys que no ha vist un partit sencer del principi a la fi -com és el cas de qui escriu aquestes línies-, així com elevem als altars una litúrgia pagana que és indestructiblement transcendental en la seua més absoluta irrellevància. Maradona és déu, sí, però és més important perquè portava el deu en la samarreta que no per això.
Sabem que aquest món és un podrimer sense remei, i el món del futbol ho és més encara. El futbol és la gran comunió social de la contemporaneïtat, la -com diu ja el tòpic- la cerimònia més sagrada del nostre món. Santificaràs les festes, ordena l’Evangeli, i Romário de Souza no apareixia durant la setmana als entrenaments: “al futbol es juga diumenge“, donava com a explicació irrefutable. Per això la beatificació dels àngels caiguts en forma de déus com més humans possibles millor ens representa perfectament com a època.
El futbol actual és una barreja entre quantitats milionàries d’obscenitat indecent, ètica d’un contrabandista d’armes, sobrets de sucre i profunditat existencial de Paulo Coelho. És el món que ens ha tocat viure. Què és ser un contemporani? Bàsicament, ser Nino: una llegenda a Elx: sempre hi ha temps per a complir els teus somnis. Només has de saber triar-los correctament.
La capital del Vinalopó està envoltada de panells publicitaris que ho són en tant que metapublicitaris. La mateixa agència de publicitat que els gestiona es fa propaganda a ella mateixa a base d’omplir aquells espais amb una apologia del naïf més infantil, però que, al mateix temps, no deixa de ser el credo actual, en les coordenades d’espai i temps correctes: l’orgull de la provincia y la región entera.
Cruyff, però, ens parlava de l’absolut relatiu que ens identificava i que ens continua identificant. Futbol és futbol no és una frase seua, però podria ser-ho. De fet, ho és. Només Cruyff en podia ser l’autor, perquè només ell ens podia assenyalar les obvietats més importants i més transcendentals de la vida per tal d’assentar magisteri i càtedra. T’han marcat tres gols, però tu n’has marcat cinc; per tant, “ganas partida“. Amoïnar-se perquè eixos tres gols denoten que tens un problema en la defensa és no entendre un borrall d’una filosofia vital que ens hauria de guiar en el nostre camí. El sant d’Amsterdam i no el de Balaguer, editat en llibre roig i amb mides de butxaca perquè siga portàtil i ens acompanye allà on anem.
Cruyff és una rebel·lió contra la determinació. En un momento dado, xuta Salinas i gol. Si ho hem preparat i planificat tot amb determinació, ja sabeu què passa: Salinas falla a porteria buida.
Oscar dos Santos Emboaba Júnior -més conegut simplement com a Oscar- va ser un dels primers fitxatges més sonats i destacats de la lliga xinesa de futbol. La gran novetat era que, al contrari del que s’havia acostumat a passar, Oscar no hi anava per a una retirada daurada, sinó que ho feia en el cim de la seua carrera i des del Chelsea dels petrodòlars. Li varen preguntar si allò que el motivava a canviar de continent eren els diners i la seua resposta podria sintetitzar tota l’escola dels estudis postcolonials estampats en la cara de la vella (més que qui?) i criminalment meliquista per excel·lència Europa: “jo sóc brasiler, per què et penses que vaig vindre a Europa?“.
Cruyff no hauria fet mai aquella pregunta. En 1974, mentre vivia a Barcelona, va anar al registre a inscriure-hi el seu fill, Jordi. El funcionari franquista li va dir que això no podia ser, que el nom del seu fill era Jorge. Johan no va perdre el temps, simplement li va explicar que al seu fill li deien Jordi i punt i s’ha acabat. Tanmateix, Cruyff va nàixer com a Cruijff, que és com s’escriu el seu cognom en llengua neerlandesa.
D’això parlem quan parlem de futbol. D’afirmacions tan absolutament irrefutables com que Johan Cruyff fou el filòsof més important de les acaballes del segle XX.
