Fa un temps vaig aprendre que les egagròpiles són boles de material indigerible que diverses espècies d’aus regurgiten: plomes, pinyols, ossos, exoesquelets. Les expulsen per la boca sense esforç, desfent-se de tot allò que el seu organisme no admet. Jo boço lletres que de vegades formen frases amb sentit i de vegades no, però ho faig amb moltes basques, suors fredes i patiment. Perboco i escupo contra el teclat tot allò que se m’embussa a la gola i no puc pair. I tot conclou amb textos de vòmit agre fent files de lletres negres com potes de mosca.
Quan fins i tot respirar et fa mal, quan sembla que res pot anar pitjor del que va, sents la urgència que t’empeny a escriure, com la que et fa cagar: obligatòria. Cal fer un garbuix amb l’angoixa i l’ànsia, que et bloquegen el pit i et fan un nus a l’estòmac, i abocar-lo feroçment sobre el teclat, en una massa pudenta i llefiscosa. Amb un plor histèric, si vols. Amb fúria, amb una nàusea incontenible, perquè la incomprensió i el neguit han de sortir per algun lloc i normalment ho fan amb tota la força, convulsionant-te el cos. Sortiu de mi, feu-vos paraules.
Quan fas això i les lletres comencen a posar-se en filera sobre el requadre blanc lluminós que simula el full, amb aquell cursor que parpelleja com dient-te “vinga, va”, estàs soltant la corda que t’envolta. A cada línia, separes les costelles amb una palanca, descobreixes els òrgans, obres el pit en canal i deixes que hi entre l’aire. Escriure és per als infeliços, per als crònicament insatisfets, per als que tenen a dintre basses fondes on nedar és perillós perquè no fas peu i no saps mai què hi pot haver al fons. I són gent que acumulen i aguanten fins que esclaten en tinta. Esquitxant-ho tot i entollant el terra amb coàguls i vísceres bleu royale.
Quan no entenc res, quan la incertesa me mata, escric. Quan estimo molt i m’esclata el cor, escric. Quan no puc amb la vida, escric. Quan no sé cap on vaig, escric. I de moment, no coneixo cap altra manera per continuar vivint i anar passant. Si teniu alguna alternativa xula, raó aquí.
Articles relacionats
En breu
Zona de confort (musical)
“Surt de la zona de confort!”, et diuen. Però que no us enganyin. La vida ens foragita massa vegades -i a cops de peu- de la zona de confort. Ara, col·lectivament i d’altres, individualment. Amb intensitats diverses en escales subjectives. Amb sortides més i menys…
La neutralitat de l’espai públic
Recordeu la disputa sobre la “neutralitat de l’espai públic”? Ja sabeu, aquella en la qual la simple exhibició d’un llaç groc era potencialment delictiva. Tot un senyor candidat a la presidència del Govern espanyol com Albert Rivera podia passejar-se fet un milhòmens i demostrar la…
