D’ingredients naturals i de petits esclats als sentits. Gaspatxo i Peta Zetas. Aquesta és la composició de la darrera novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), i que acumula merescudes alabances i reconeixements. 

Des que li dones la mà i et deixes portar per aquest trosset dels Pirineus (entre Camprodon i Prats de Molló), el combinat se’t fa familiar. En reconeixes les textures, els sons, el llenguatge, el paisatge… fins que t’esclaten mil perletes de sabors agredolços i el teu cervell connecta amb espores de terra mullada, amb l’espurna d’un llamp que mata, amb la natura que parla, amb animals de bosc, bruixes, diables i dones d’aigua. 

Fantasia i humanitat rasa en una exercici de narració treballat, detallat, a vegades barroc i delirant, amb diferents veus que també traspuen la realitat d’una època convulsa en un territori fronterer: d’espardenyes en cunetes, granades de mà perdudes i lloses de per vida.

Una simfonia de realitats imaginades, imaginacions reals, mites, llegendes i, sobretot, molta poesia. Una faula que t’allunya d’allò més bucòlic de la vida al camp i et porta a la vora del foc, amb avis i àvies parlant de mals esperits.

“Canto com qui fa hort, com qui talla una taula, com qui aixeca una casa, com qui tresca un pujol, com qui es menja una nou, com qui encén una brasa. Com Déu creant els animals i les plantes. Canto jo i la muntanya balla.”

S’acaba el didalet i ja en vull una copa sencera.