Finalment, el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ha hagut de cedir i els xiquets i les xiquetes podran eixir al carrer, després de mes i mig tancats a casa. Ara bé, podran eixir de casa a acompanyar els pares a comprar al supermercat. És a dir, la llibertat dels xiquets està condicionada als diners en la butxaca que porten. Si no consumeixes, millor que et quedes a casa: no ens vals. No pots traure el xiquet a fer una volta, per carrers que poden ser més o menys amples i a parcs que pugues tindre més o menys a prop (l’urbanisme de les nostres ciutats el deixarem per a un altre dia), però pots portar-lo al lloc del barri en què es concentra més gent, de manera que tinga més probabilitats d’encomanar o encomanar-se el virus.

[Actualització: després d’haver escrit l’article -i passades poques hores després de l’anunci-, el Govern de l’Estat es va haver de fer enrere respecte a aquesta mesura, vistes les crítiques que li varen caure per tot arreu. No obstant això, com que el text se centra a analitzar la lògica subjacent a les accions que prenen els poders de l’Estat, continua sent igualment vàlid, ja que la intenció inicial i bàsica ja ens l’han mostrada; és a dir, ens han explicat la manera com pensen i els valors des dels quals pensen.]

Més enllà de l’eficàcia o sentit d’aquesta norma, la lògica que hi subjau és ben evident: allò que importa de cara a l’activitat o la salut de les persones és l’impacte que puga tindre en l’economia. Pensem i imaginem (a la gran majoria de la gent, però, no els cal, ja que ho saben) què vol dir per a un xiquet estar mes i mig tancat a casa. Si ixes de casa, és per a tindre una repercussió en un full de càlcul. Si acabes ocupant un llit d’hospital i, per tant, el teu balanç per al pressupost de l’Estat és en roig, que siga perquè prèviament has estat treballant en la fàbrica i li hages pogut enverdir alguna que altra xifra al teu amo.

En cada acció d’aquest Govern hi ha tres màximes que hi subjauen sempre: el control social a base de militaritzar la societat i l’opinió pública, que Espanya és una unitat indestructible sota cap concepte i l’impacte que cada decisió puga tindre en els números de l’economia de l’Estat. En altres Estats d’Europa els xiquets podran eixir una mitja hora a passejar, sempre que no se n’allunyen massa de sa casa. I no cal que compren res. 

Tot i això, si es pensa bé, la diferència en la pràctica no és massa gran. T’organitzes per a eixir a fer la compra, a passejar el gos, a fer-li una volta al xiquet… No provoques un problema de salut, al contrari. Provoques un problema de control: el teu confinament és més difícil de vigilar i tens més excuses a explicar a l’agent de seguretat. La mentalitat és eixa: la punició, el control i la repressió. La lògica no és la confiança en el comportament de la societat, sinó en el càstig quan s’incompleix la norma. 

Quin sentit té que les mateixes normes s’hagen d’aplicar en un poble rural i en una ciutat de més d’un milió d’habitants? Uns pares no poden portar el xiquet a collir unes tomaques a l’hort, perquè han d’anar a comprar-les al comerç que puga estar obert -i que moltes vegades ni tan sols estarà en el mateix poble. Per què no es pot eixir a fer una volta per la contornada, on la distància social està més que garantida? Perquè el territorio nacional es uno e indivisible, i ja se sap que el virus no entiende de territorios, tot i que sí de ratlles en un mapa. El virus entén d’Espanya, perquè Espanya és una construcció natural i eterna. Amén.

Pel que fa a l’economia, segons l’informe del Banc d’Espanya, el PIB estatal cauria entre un 6,6% i un 13,6%, depenent de quan s’alce el confinament. Així mateix, el dèficit podria passar l’11% i el deute total superar el 120% del PIB. D’una altra banda, la recuperació -segons el mateix informe- que se’n seguiria, una vegada passada la pandèmia, no tindria forma de V -a una caiguda ràpida li segueix una alçada igual de ràpida-, però no se n’aniria tant: un 5,7% podria créixer el PIB en 2021. I totes aquestes xifres i més xifres… què volen dir? En realitat, no massa. Són missatges més i més apocalíptics en un context que no ho és tant. Però cal construir la por i el xoc de la població, per tal que siga més dòcil.

Sense voler negar la dificultat que té aquest temps i el patiment social que n’hi haurà (que, a propòsit, és molt fàcilment evitable: després en parlarem), açò no és una caiguda de l’economia com si fóra la Guerra Civil. No, no estem en guerra, ni tan sols en eixe sentit. Encara que només siga perquè llavors els xiquets podien eixir al carrer a jugar fins i tot amb la metralla, i no calia que compraren res. La caiguda del PIB espanyol durant aquella guerra fou del 30%, per a unes xifres absolutes que eren quasi vint voltes menors. En aquest quasi segle que ha passat des de llavors, la societat ha evolucionat molt. I, de la mateixa manera que no han calgut els 50 milions de morts de la Grip Espanyola de 1918 a tot el món, sinó que amb “només” 170.000 ja hem tingut una alerta comparable, la crisi econòmica que se’n segueix no hi té res a veure, tampoc.

És a dir, ací estem parlant que hi haurà una gent -no massa- que guanyarà menys. La grandíssima majoria de la població patirà perquè ja patia d’abans, i qualsevol contingència és el colp de gràcia. Però no ens enganyem: no són ells qui preocupen quan s’invoca els quatre genets de l’apocalipsi econòmic, precisament. 

Així, el cost del que el Govern de l’Estat ha batejat com a Ingrés Mínim Vital (que vindria a ser una renda d’emergència per a la crisi -i que ve a envair els programes autonòmics en eixe sentit que estaven en marxa, que els pot dificultar i torpedinar) s’ha quantificat en una escandalosa xifra de 5.500 milions d’euros. Això són 10 vegades menys que només la xifra que finalment es va donar per perduda del rescat bancari de la crisi de deute de 2008. I dic “només” perquè en garanties i avals es va arribar a mobilitzar tres vegades més recursos que eixos. Per rescatar els bancs, tenim un terç de segle de tota la població sense morir-se de fam. No està malament. 

Des del primer moment, doncs, ací hi ha hagut gent que ha estat fent números. Si tancàvem ara i no la setmana passada, serien mil morts més, però també seria un punt menys de caiguda del PIB. Ens escandalitzem si volem, però eixos càlculs s’han fet i es fan. Si els neguen, menteixen. Així són els governs que tenim. Tornem-hi, de nou: algú s’imagina que eixos números s’hagueren fet en cas d’encarregar una remesa de caça-bombarders? En fem 500, en comptes de 1.000, que el PIB ens cau dos punts més. No. No estem en guerra. Ja n’hi ha prou de cinisme i hipocresia.

D’eixa manera, què són uns punts de dèficit, de deute o de caiguda del PIB? No, el problema econòmic que aquesta crisi planteja és molt més estructural. Per exemple, que hem hagut d’importar amb avions des de la Xina milers de milions de mascaretes i milers de tones de material sanitari que ací no teníem i que no érem ni tan sols capaços de produir. Perquè la indústria espanyola és raquítica, perquè tota l’economia s’ha fiat al monocultiu de la rajola i el turisme. I què tens, quan veus que no hi haurà moviment poblacional fins que la pandèmia no haja passat? És a dir, un any sense vacuna, un any sense turisme. De què viu l’economia espanyola? De res, òbviament. 

Eixe -i no altre- és el problema. Però el problema no és -no pot ser, mentre no sigues un psicòpata- què ha de menjar la ciutadania durant eixe any. Perquè supose que, quan diuen que el virus “lo vencemos unidos”, no volen dir que eixa primera persona del plural vol dir els qui queden drets perquè no han mort de fam. 

I eixe problema té una solució relativament simple: Renda Bàsica Universal. I quan dic RBU no dic Ingrés Mínim Vital (IMV), a consciència. Si estem en una emergència com la que estem, cal actuar ràpid. Per tant, els diners els necessitem ja. 

Podem fer un càlcul totalment a l’engròs, que no tindria cap validesa, però que ajuda a visualitzar amb simplificitat el problema. Si tenim 47 milions d’espanyols i donem mil euros a cadascun d’ells (Amancio Ortega i el xiquet acabat de nàixer també), són 47 mil milions d’euros que es mobilitzen. No està malament, la xifra. Però ni tan sols arriba als diners que s’han donat per perduts del rescat bancari, i més de tres vegades menys tota aquella quantitat de recursos que es varen mobilitzar en forma d’avals i garanties de préstec i rescat, recordem-ho. Aquest càlcul a l’engròs, tanmateix, no és correcte, però sí que ens permet visualitzar la possibilitat de posar en marxa polítiques que ens diuen que són impossibles, perquè, a més a més, quin nivell de dèficit resultaria d’implementar-les? Ens cauria al 20%, pot ser? I això quines implicacions reals tindria? Segurament, de reals, ben poques o cap ni una.

Perquè, és clar, aquest càlcul a l’engròs només és un màxim. Un màxim per a eixa política revolucionària que consisteix a garantir que no es muira de fam ningú en uns tres mesos. Però és evident que no serien 47 milions, els ciutadans de l’estat espanyol que necessitarien eixos mil euros. La manera de recuperar-los és ben senzilla: a posteriori, via declaració de renda. Es donen ara, per la urgència i l’emergència, i es recuperen d’ací uns mesos. Si Amancio Ortega els rep en el seu compte corrent, després els haurà de tornar. Si, a més, pagara els impostos que li tocarien com a qualsevol altre veí, llavors podríem aplaudir en el seu honor de veres des dels balcons. Cosa que ja es fa a Espanya, tot siga dit. 

La qüestió d’arrel és que -de la mateixa manera que els xiquets necessiten eixir a passejar per simple necessitat vital, no perquè hagen de consumir res per mantindre l’economia en marxa- una societat ha de poder sobreviure més enllà dels indicadors macroeconòmics. Però no estem dissenyats ara mateix per a això. I la Covid-19 ens ho ha posat de manera crua damunt de la taula. Si estem tancats a casa només amb allò que és imprescindible per a viure, paradoxalment, aquest sistema fa que molta gent no tinga per a viure. I això és una malaltia social, es mire com es mire. 

A València, la segona conselleria -i molt a prop de la primera- per volum pressupostari és la del servei del deute. És a dir, la que es dedica a pagar els interessos dels préstecs als bancs. Al voltant d’eixos 5.000 milions que es calcula que costaria l’Ingrés Mínim Vital del govern de l’Estat espanyol. Aquell càlcul a l’engròs que hem fet adés, al final es quedaria en ben poca cosa, després de descomptar-ne tots aquells que no el necessitarien i que l’Estat recuperaria via declaració de la renda, ja siga perquè realment no en tenen cap necessitat, ja siga simplement perquè ja tenen una altra cobertura social alternativa. No estem parlant d’implantar ara mateix una RBU -tot i que siga un horitzó inevitable cap al qual s’adrecen les nostres economies-, sinó d’emprar un mecanisme homologable per tal de superar una crisi concentrada en el temps sense que eixa declaració que “no es quede enrere ningú” es quede en una simple enunciació de retòrica buida. I això té un cost econòmic que, segons les magnituds que estiguem barallant i, sobretot, segons per a què, és pràcticament negligible. Així de clar.

En definitiva, de la mateixa manera que ens preguntàvem de què parlaven quan parlaven de l’estat de guerra, ara ens preguntem de què parlen quan parlen de crisi i desastre econòmic. I el que ens trobem no és una altra cosa que les costures del sistema ben visibles i explícites. Si més no, aquesta és la bona pintura que l’emergència sanitària de la Covid-19 ens està dibuixant d’Espanya. I, sincerament, la foto és preciosa. 

Algú que té por d’una malaltia formidable, que s’ha de quedar tancat a casa, que només pot eixir-ne -o la seua llibertat val- en funció de l’impacte econòmic que genere; algú que veu militars en la televisió i rep advertències de què passa si no en segueix les ordres, que sent a tothora com són d’insolidaris aquells que simplement són diferents, que té por també de les conseqüències de la crisi econòmica que s’acosta, que el seu patró no tindrà tant de guanys i la pagarà amb ell; algú que, en definitiva, està sotmés ara mateix a l’Estat d’Alarma al Regne d’Espanya, és algú que només compta en tant que súbdit, una figura ideal per a una construcció política que es declara monàrquicament orgullosa. 

Hi ha moltes maneres d’enfocar aquesta crisi. L’espanyola -seguint un passat i una tradició ben gloriosa- es basa en el control social i l’autoritarisme sense autoritat moral; a posar per davant la porra abans que intentar elaborar una mínima argumentació per convéncer; a tractar la seua població com un ramat d’ovelles que necessiten una guia i una mà dura per tal que no s’escapen del recte camí per on han d’anar. I, per descomptat, la manera espanyola d’enfocar aquesta crisi -com totes les altres- és la de protegir i posar-se al servei d’una casta burocràtica, política i empresarial ben concreta i organitzada al voltant d’un Estat del qual es creuen i es veuen com a propietaris. Senzillament perquè ho són. Els señoritos del cortijo. I amb els seus ulls és amb els quals hem de mirar totes les actuacions que ens trobem al davant per tal d’entendre’n la lògica. 

Tot i això -i tot i ser-ne minoria estructural-, a molts ja no ens enganyen. El vestit és invisible perquè el sobirà va en porreta. I és ridícul i fa pudor. I seria molt de riure, si no fóra perquè les conseqüències de les seues rebequeries són ben tràgiques.