Les alcoianes Júlia, aka Estela Tormo i Lídia Vila, presenten el seu nou senzill, ‘Tòxic’, que és el preludi del seu nou treball, en un moment d’aturada general forçosa. Hem volgut parlar amb elles i que ens parlaren de toxicitats, de vida, de casa i de música, sobretot de música. I quin gust, tu.

Presenteu el vostre nou senzill, ‘Tòxic’, en un moment en què les toxicitats estan a l’ordre del dia, des del virus que ens manté tancades a casa fins a les fake news que ens contaminen, passant, per suposat, per totes les relacions humanes que se’ns enquisten. Com ens deslliurem d’allò tòxic?

Les persones som tòxiques per natura, és molt difícil fugir d’aquest paradigma. Ens desprenem i en desitgem idees tòxiques a diari, voluntària e involuntàriament. I ara amb la crisi distòpica que estem patint l’única solució que tenim per protegir-nos i relacionar-nos amb la resta d’èssers humans, en aquesta comunicació de la distància, és enfundar-nos en un vestit de plàstic, material tòxic, bio-enemic conegut però, ara, únic amic necessari per donar-nos tacte i calor i, per suposat, seguretat per a no contaminar-se del maleït virus… Quines coses, eh? Qui ho anava a dir. Impossible lliurar-se’n.

“Un voler i no poder, en el que sembla i és, l’exagerada distància entre teoria i pràctica.”, dieu a la sinopsi de ‘Tòxic’, és fàcil saber el que caldria i per contra dificilíssim de fer? I extrapolat al món de la música?

Més endins encara, fàcil d’entrada però difícil d’eixida. Quantes voltes ho hem vist vindre? Quantes rèpliques durem ja? Quantes capes de plàstic necessitem per protegir-nos d’aquests símptomes? Caldria, tal vegada, canviar-nos de nom pel de La Bienquerida, ai no, que ja està triat… 🙂

Tornem al meravellós món de la música, ara mateix, tocat i confinat en pantalles, amb cançons pixelades, foses per aplaudiments d’emojis i el control del Captcha, cha, cha!

Sabem d’on venim però no sabem on ens dirigim amb este panorama, però ens toca reinventar-nos enmig d’un nou model incipient d’exhibició i difusió. Tampoc sabem quin sistema econòmic sostindrà i finançarà a les vides creatives que hi ha darrere de la pantalla en negre.

La vostra sonoritat ja és inconfusible, però ja fa quasi tres anys del llençament de ‘Pròxima B’, com creieu que haurà fer evolucionar la música de Júlia aquest temps i tot el que ha passat entremig?

Entre eixe planeta i l’actual ha passat, efectivament, el temps i també hem viscut moltes aventures als escenaris. Però allò bàsic de Júlia segueix sent verge en tots els seus clars/obscurs de sempre. No hem perdut el temps i ens ho hem passat bomba mentres ens exploràvem a tots els nivells sonors. Vam girar més del que esperàvem, vam llançar diversos singles inèdits, col·laboràrem en projectes favorits i vam formar una superbanda elegant de conceptes matemàtics. Què més podem demanar d’aquest temps d’entre discs?  

Esteu covant ‘Casa’ el vostre proper treball, just quan ens toca estar-hi segurament més del que voldríem, com penseu que influirà el confinament al disc que esteu produint ara mateix respecte a la idea inicial que en teníeu?

Esperem que influïsca poc, la veritat! Ens costa treball trobar coses positives d’aquest moment, més enllà de les relacions que mantenim amb la gent que estimem. I en certa manera agraïm que el gros del disc ja estiga gravat i no estiga sotmés a les tensions d’aquest moment. Afortunadament ens queden pocs detalls per a poder tancar la fase de gravació, el que ens queda ho farem a ‘casa’ durant estos dies i algunes altres coses hauran d’esperar al moment que torne el contacte humà ‘extra-matrimonial’. No ens haguérem imaginat mai, quan vam triar el nom del disc, que ara tindria tant de sentit. Quina mala pata! Ara no l’escolliríem, clar…

‘Tòxic’ ha anat acompanyat d’un vídeo fet a casa, com no podria ser d’altra manera, on la imatge juga amb les referències visuals de la crisi que estem vivint. Com funciona el cap i la creativitat en aquestes circumstàncies?

Ara hi ha la sensació de tenir temps i poder entretindre’s creant. En eixe sentit, la creativitat segueix ahí, ben latent i preparada per a eixir en qualsevol moment. Això no vol dir que hi haja moments de bloqueig o desànim, però fins i tot això es veu reflectit en la cançó, que és lluminosa però també molt melancòlica. De tota manera, el positivisme va guanyant la partida fins ara i és per això que el vídeo té tant de color.

El sector de la música serà sense dubte un dels més afectats per la crisi que vindrà després del virus, com s’adaptarà Júlia a la nova realitat d’un sector que ja sempre viu al límit de la precarietat? Quin és el vostre vaticini per als temps que vénen?

Les Júlia vivim no al límit de la precarietat, sinó en la precarietat més absoluta. Que, tot i així, ens podem veure afectades? Segur. El que passarà en els pròxims mesos no ho podrem avaluar fins que ens ho passem per les mans. Però tot apunta que serà una situació molt dramàtica i lamentable, especialment per a totes aquelles persones (segells, productores, grups, agents…) que sí que vivien d’aquesta activitat de risc que és la música. Les sales de concerts, els teatres, auditoris… seran dels últims en poder obrir les seues portes, i quan ho facen, vorem en quines condicions. Hi haurà públic? Esperem que sí, però no som optimistes en aquest cas. La gent té i tindrà problemes econòmics i ja sabem que la cultura és del primer que se’n ressent. I a més, tindrem por. Ara, als de sempre, els qui manen, els toca treballar de valent i dibuixar les línies de la reconstrucció. S’ho hauran de currar molt, ser valentes i tenir molta imaginació. Però és la seua feina, vaja. El món de la cultura és agraït, i les creadores seguirem ahí, però necessitarem molta més ajuda que abans. No confiem, però ens agradaria que ens sorprenguera la realitat i ens callara la boca.