Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Literatura

L’entrevista confinada amb Maria Climent

Hem parlat amb Maria Climent sobre ‘Gina’, el seu procés d’escriptura i també sobre algunes claus del fil argumental de la seua primera obra. I tot això és el que ens ha contat, des del seu confinament al Delta.

Com va dir Flaubert, “Gina c’est moi”. Com veus els límits entre la ficció i l’autoficció quan escrius en primera persona amb una protagonista que el lector pot identificar amb l’autora?

Jo crec que els autors, en major o menor mesura escriuen sobre coses que els han passat, llocs que coneixen, records… No s’agafa fil per randa sinó que es modifica, es caricaturitza o s’exagera. Crec que la ficció també es fa a partir dels buits de la memòria. Jo amb Gina he fet servir alguns records d’infància que després, en llegir-ho, familiars m’han dit que no eren així, per exemple. He volgut parlar de les coses que més coneixo en aquesta primera novel·la i ficcionar-les. La trama vertical és ficció, però uso elements de la trama horitzontal com el Delta de l’Ebre o l’esclerosi múltiple, que conec bé per poder-los explicar i transmetre veritat.

La tria de la veu de Gina, amb el català descomplexat de les terres de l’Ebre, és un dels encerts de la novel·la. Però corre el perill de folkloritzar-se. Quantes novel·les sobre Barcelona no tenen un llenguatge igualment col·loquial al mateix temps que es pensen que és perfectament general i normatiu? Què en penses?

Penso que si escric una altra novel·la hauré de prendre la decisió de si l’escric en estàndard, en ebrenc o una combinació dels dos. Segons el que esculli em puc encasellar o la meva escriptura pot perdre part de la gràcia. També és cert que a mi em costa no veure el món sense ser del Delta. Soc una dona del Delta, i no parlo només d’una posició geogràfica sinó que també social, i miro el món des d’aquí i des d’aquí l’explico. A part, folklores a banda, aquí parlem així i jo penso en aquest dialecte. En tot cas, és una reflexió que encara tinc pendent.

La malaltia, com a element disruptor que fa prendre consciència que la vida és finita, és un punt clau de l’actitud vital de Gina, però alhora es metabolitza sense escarafalls mentre que la sensació psicològica de falta de rumb planeja durant tota la novel·la. Què fa més mal, el cos o l’ànima?

L’ànima, sens dubte. Volia transmetre això, precissament. Perquè l’EM és una malaltia que funciona per brots que acaben remetent, sobretot al principi. I si no és gaire agressiu, quan el brot remet et trobes bé i pots continuar fent vida normal. En canvi, et quedes amb el diagnòstic. L’etiqueta. I entens que anirà a pitjor però no saps en quina mesura ni a quina velocitat, i que no hi ha cura. Llavors t’has de replantejar la vida des d’un llistó molt més baix. Això, quan tens entre vint i quaranta anys, que és quan se sol diagnosticar l’EM és com una patada a l’estómac, et deixa sense aire.

Gina podrien ser moltes dones d’avui que transiten per la trentena amb els esquemes trencats i una constant contraposició entre el que volen i el que la societat espera d’elles. Creus que la confusió o la frustració són una constant en aquesta generació nostra?

És possible. Crec que ho hem tingut molt fàcil i a la vegada no gens fàcil. Si ens comparem amb generacions anteriors, hem viscut molt més còmodes, però a la vegada se’ns han generat unes expectatives que són impossibles de complir i uns referents que en la majoria de casos no són reals: superdones. Costa adonar-se’n, des de dins, fins a quin punt et deixes influir per aquestes imposicions i costa també discernir entre què s’espera de tu i què et fa feliç en realitat. 

Gina és la teua primera novel·la, com hi arribes i quin procès hi segueixes per bastir-la?

Sempre havia volgut escriure. En un moment estrany de la meva vida vaig topar amb un taller d’escriptura de Catorze impartit per Eva Piquer. M’hi vaig apuntar i en acabar el curs l’Eva em va dir que volia que continués escrivint per a Catorze. Quan ja feia més d’un any que escrivia un article a la setmana em vaig dir: “potser que et poses a escriure una cosa més llarga, no? No t’estaràs tota la vida escrivint un article a la setmana!” Llavors tenia prou clar que volia explicar algunes coses i vaig estar tres mesos pensant i anotant ítems. I quan ho vaig tenir més o menys tot lligat dins al cap vaig començar a escriure durant uns tres mesos més, a les nits, abans d’anar a dormir.

El confinament ens ha arribat a tots amb ‘Gina’ pràcticament acabada de publicar, de manera que és possible que esdevinga un dels més llegits de la pandèmia a les nostres contrades. Què en pensaria Gina d’aquesta situació irreal i històrica? Com ho està vivint Maria Climent?

La veritat és que Gina ja fa uns mesos que es va publicar, va ser a l’octubre del ’19 i tot i que no fa gaire, ho veig bastant llunyà. Potser perquè han passat moltes coses entremig. Va estar durant setmanes entre els més venuts però ara ja fa setmanes que no ho està, ara estaven sortint moltes novetats per Sant Jordi. A vegades penso que qui es volgués llegir Gina ja ho ha fet i que ja no se’l llegirà més gent, però perquè tinc certa tendència al pessimisme, diria, o potser és que em rebaixo les expectatives per no endur-me patacades. Que se’l llegeixi molta gent ho visc amb agraïment i sorpresa. El vaig escriure sense més pretensió que trobar una editorial que me’l publiqués així que la resta és un regal. 

Per al final deixem el final… ‘Gina’ acaba i no acaba, com la vida mateixa. El futur d’un personatge pren vida pròpia quan ja no n’escrivim continuació? Tenim llicència per imaginar-nos una Gina feliç?

Jo sempre dic que per als optimistes, Gina acaba bé i per als pessimistes acaba mal. Però tu ho has dit molt bé, acaba i no acaba, com l’anar vivint, un constant “a veure què passa”, que al final és la gràcia de la vida, no saber el que vindrà. Sempre ens pot sorprendre amb alguna cosa inimaginable.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *