He de confessar (per a vergonya meua) que no havia sentit mai el nom de Clàudia Cabero, menys encara -és clar- la seua música. És a dir, en tenia un desconeixement total, abans de veure-la en directe a l’Octubre, dins de la programació de la federació valenciana de la confederació lliure de repúbliques de cançons i d’autors que és el Barnasants, una proposta imprescindible que com més va més es consolida al País Valencià.
Però, si he confessat la meua ignorància, també he de confessar que la sorpresa ha estat tanta com desconeixement en tenia abans. La proposta de Clàudia Cabero és molt sòlida, i l’espectacle Ària que porta a duo amb el baixista i multiinstrumentista Guillem Aguilar es complementa a la perfecció. Millor i tot, diria jo, que amb el vestit de la producció que té tot disc de llarga durada. Les cançons quasi nues (fins i tot amb la veu només acompanyada pel baix, una de les combinacions més complexes i complicades de mantindre amb solvència en peu) es conjuguen a la perfecció amb la veu de Clàudia Cabero, amb la seua melodia i la seua modulació.
Amb la seua proposta, al remat, de cançó tradicional portada a la contemporaneïtat. Els noms de Sílvia Pérez Cruz o Maria Arnal ens vénen a la ment, de seguida, però és una primera impressió equivocada: es tracta d’una proposta personal i intransferible, genuïna, única. Sons de la Mediterrània, sobretot, però també llatinoamericana, i, fins i tot, apuntada amb un deix lusità que es pot resseguir en totes les cançons i arranjaments que tenen la signatura de Cabero. Hi ha molt de Portugal ací, però no només en les cançons cantades en aquesta llengua, atenció.
Aquest concert -segons ens va explicar la cantautora- era el primer que feia al País Valencià. Un bon començament, doncs, del que esperem que siga un periple amb moltes parades al nostre país durant els pròxims anys!
