Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
14 juny 2021
En portada, Literatura

La neutralitat de l’espai públic

Recordeu la disputa sobre la “neutralitat de l’espai públic”? Ja sabeu, aquella en la qual la simple exhibició d’un llaç groc era potencialment delictiva. Tot un senyor candidat a la presidència del Govern espanyol com Albert Rivera podia passejar-se fet un milhòmens i demostrar la seua capacitat d’estadista arrencant “material sediciós” dels carrers catalans. Un cotxe va entrar a la plaça Major de Vic a atropellar -literalment- totes les creus grogues que es trobara per davant i la violència la hi posava aquell que passava per davant del vehicle. La neutralitat de l’espai públic vol dir que només hi poden haver símbols espanyols. La banalitat i la ideologia de la normalitat d’allò que és el poder i l’Estat. Ja sabeu: allò que “nos hemos dado entre todos”.

En aquest brou de cultiu se situa aquesta obra de teatre, Primavera de bèsties, que ens trasllada aquesta disputa ideològica a una escola mallorquina. Una professora tria com a cançó de la coreogràfia del festival de primavera una peça que ha estat utilitzada -no que tinga una lletra explícita al respecte, sinó que se n’ha fet ús: el matís és interessant- per un moviment polític. I, doncs, un dels pares dels alumnes emprén una campanya de denúncia contra l’adoctrinament que suposa.

La trama ens serveix per reflexionar i debatre sobre què és o deixa de ser la pràctica de l’adoctrinament, la qual, paradoxalment, sempre està en boca de la dreta com a acusació, precisament els qui més l’han usada en la històrica. Concretament, fins fa quatre dies, si és l’han deixada d’usar mai, fet i fet. És a dir, què és una cançó política? Què és el pensament crític i com es treballa des de les aules? S’hi pot treballar sense que hi haja aquest “adoctrinament” denunciat?

L’obra de teatre és interessant, perquè no és pamfletària. O, almenys, no ho és des d’un punt de vista negatiu del gènere. Hi ha una exposició d’idees per part dels dos bàndols oposats i no hi ha blancs ni negres. No hi ha una veritat absoluta en cap dels personatges, els quals, a més a més, ens mostren les seues febleses i fortaleses, així com van evolucionant amb la trama, sobretot els secundaris que van apareixent-hi al voltant.

Primavera de bèsties ha guanyat el Premi Mediterrani de Teatre Pare Colom i està editat per l’exemplar casa mallorquina d’edicions Lleonard Muntaner. Tot i que la joventut del seu autor, Miquel Mas Fiol (qui enguany ha fet 24 anys), és insultant, no es tracta del primer text que ix de la seua mà, sinó que ja en porta facturats una mitja dotzena, en el que és una carrera precoç que, a més a més, es presenta com a interessant.

Malgrat que hem dit que aquesta obra no s’inclina d’una manera inequívoca cap a una part de les que posa en disputa (és evident, però, que no acaba de ser-ne equidistant, ja que això és impossible), no tenim cap mena de dubte que aquells de “la neutralitat de l’espai públic” la consideraran poc menys que sediciosa. I és que hi ha qui només entén “neutral” si li dóna la raó. Una posició des de la qual, ben mirat, és quasi impossible construir una societat democràtica.

Articles relacionats