El vinil i l’amor

Al mes de setembre, saltava la notícia. Les vendes de vinils superaven les de CD per primera vegada des dels anys vuitanta. En un context de pandèmia, de virtualitat forçada i d’hiperconnexió, una cosa tan anacrònica com un disc de vinil agafava un protagonisme inesperat a les cases, als hàbits i a les vides. En una dinàmica cultural canviant, ferida i supervivent, prescindíem de la practicitat, de la comoditat d’ús i la nitidesa del so i ens fixàvem en altres coses. Aquesta només era una de les paradoxes amb què ens sorprenia un any d’infausta memòria. Mentre la vida s’aturava, fèiem pa.

Òbviament, hi ha tot un seguit de factors a analitzar en aquest fenomen. La notícia era que la proporció en vendes s’havia invertit, però cal tenir en compte la baixada general de les vendes d’enregistraments musicals, en l’era de les plataformes en línia que ens permeten escoltar el que vulguem, on vulguem, quan vulguem. El retorn dels vinils a l’imaginari col·lectiu s’ha produït progressivament des de 2005, mentre que la caiguda en les vendes de CD ha anat en picat: els ordinadors ja no tenen lectors de CD i els cotxes tampoc.

Les fluctuacions dels hàbits de consum i de les tendències s’evidencien absolutament en notícies com aquesta. Mentre als anys vuitanta l’aparició dels CD va ser una revolució que simbolitzava la modernitat, la precisió, l’optimització de l’espai, ara que tenim tot això, tornem a un format gran, fràgil, francament millorable des del punt de vista pràctic i de perdurabilitat. Els anys 90 i els 2000 eren la cerca d’allò més i més petit, més prestacions en ítems cada vegada més diminuts: del tocadiscos al discman, i del discman a l’iPod. Els vinils semblaven un format superat, abandonat durant anys i passat de moda, però de sobte, són més venuts que els compactes. Què ens ha passat? Comprem menys música en format físic, però quan ho fem és preferiblement en vinil.

I ara, després de les xifres, vull parlar de l’amor. Perquè darrere de les vendes creixents dels vinils per mi hi subjau l’amor. I és un amor nostàlgic, que fa l’olor de llibre vell i estimat, són els records i els batecs. Quan l’agulla baixa i cruix l’estàtica, hi ha implícita una cura especial en els gestos, una delicadesa en el tracte dels objectes. Hi ha amor en el respecte amb què es cuida la fragilitat d’un disc. La música remou les emocions i ens acompanya. Els discos decoren les escenes de les nostres vides i marquen les èpoques, per tant, atresorar-los és també amor per les vivències, pel que hem sigut i pel que continuem sent. Comprar un vinil és donar importància al projecte que conté, és valorar-lo com a obra musical, com a obra gràfica i com a objecte simbòlic. Reconforta que la utopia i la bellesa siguen sent motors de la vida.