Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 febr. 2021

El tot i el res estan molt a prop, en realitat. Tan a prop com que mentre està passant tot, és el no-res qui ocupa l’espai, escampant-se arreu, perquè el buit en realitat és pleníssim, un forat negre, una massa densa de matèria incoherent que omple els carrers, les vivendes i l’interior de la gent, envaint el tot, de res. És com un ofec, el no-res. És un batec ectòpic d’un cor accelerat, que l’esperes i no arriba i l’absència es fa llarga, llarga, eterna, fins que pum, en ve un altre, però hi ha hagut un espai agònic entremig que ho ha fet tot molt més anòmal i poc simètric. El no-res també és una línia torta a la pauta d’una llibreta o aquell puré que té poc brou i costa d’empassar de tan espés. Quan el buit és el que queda, no és res, és tot. Si fos morta, li faríem l’autòpsia a la confusió. Però és viva i es belluga, fugissera.

El no-res és el teu carrer buit, amb una bastida a mig muntar i el quitrà resplendent a la llum somorta d’un dimarts ennuvolat. I una tapa de claveguera que s’ha ensorrat pel mig, solsida, i podria ser una trampa mortal però en realitat no és res. Res és la tristor d’un cel gris i feixuc, caminar amb la respiració mermada, amb una buidor que pesa com només pot pesar allò que és molt ple. El no-res és la falta de vida a la vida, l’anestèsia de l’existència que glopeja ansiolítics, la tristor que carrega els ulls d’una substància misteriosa, indefinible i fa els dies tots iguals. El pes atòmic de l’amargor deu ser molt gran, però potser no tant com el de l’avorriment: tot el que toquen ho fan pòsit de femta negra, residu sòlid, sediment.

El tot és un passat recent, quan la vida dringava a les butxaques, fes núvol o fes sol. El tot és un futur immediat, quan la següent alenada ens amolla el nus o quan l’espurna d’un riure es torna una clariana d’aparició mariana. El tot i el res, a tres lletres de distància.

Articles relacionats