Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
21 gen. 2021
En portada, Literatura

Escolteu el missatge que ens ha deixat Kikí Dimulà

Kikí Dimulà ens va deixar en febrer de 2020, als 88 anys d’edat. Nascuda en Atenes, la seua vida recorre, doncs, tota la meitat del segle XX i aquest començament de XXI. També, per descomptat, la II Guerra Mundial, tan traumàtica a Grècia, que Dimulà va viure en l’adolescència. La seua obra, però, no comença fins a mitjan dels anys 1950, cosa que fa que, per pura cronologia, Dimulà se situe generacionalment en la Postguerra, tot i que, com després veurem, es tracte d’una poeta inclassiflicable.

En aquest sentit, la crítica sempre l’ha considerada com una veu sense escola. No se li pot atribuir una filiació de mestratge, però tampoc no es pot resseguir les influències que va deixar en les noves generacions com a continuació d’una mateixa manera de fer. La de Dimulà és una veu singular, personal. Anàrquica, segons va estar qualificada constantment.

Així, en el pròleg que signa Quim Gestí, qui n’ha fet la traducció i l’edició d’aquesta antologia que ens presenta en un format impecable Godall edicions, Us he deixat un missatge, se’ns diu que Dimulà és una “anarquista dels mots, [que] es venja a través de la llengua de totes les absències, de totes les soledats, de totes les pors que la vida li ha infligit“.

Per què, doncs, aquesta anarquia? D’una banda, com hem explicat, per la proposta tan radicalment personal que ens fa: la veu poètica de Dimulà és personal i instransferible i ens parla de la seua experiència vital, molt marcada a partir dels anys 1980 per la pèrdua de la seua parella, el també poeta Athos Dimulàs. Segons el crític Nikos Dimu, “la poesia de Dimulà és una poesia sense objecte, perquè el seu objecte és el no-res, el seu tema és el pas, progressiu o sobtat, del ser al no ser, aquest pas que s’anomena temps, desgast o mort“.

D’una altra banda, però, per la veu col·loquial i poètica -ideolèctica, de fet- de la seua llengua literària. El mateix crític Nikos Dimu de qui ja hem parlat la va qualificar d'”anarquista dels mots” i va afirmar que “terroritza la llengua“. No és una tasca fàcil, doncs, la del traductor Quim Gestí, la qual, però, no podem valorar en justa mesura, ja que desconeixem massa la llengua grega de l’original per fer-ho, però que, en el seu text català, ens sembla potent i punyent.

Tenint en compte que l’obra de Dimulà no és massa extensa, podem entendre que aquesta antologia generosa ens ofereix una perspectiva molt àmplia de l’obra d’aquesta genial poeta grega que, com un Kostandinos Kavafis sense una càrrega mítica a l’esquenes, sinó amb l’odissea quotidiana, del dia a dia, com a aspiració, ens diu -a la manera de Pessoa- que “la meua pàtria és la meua llengua”; és a dir, una poeta imprescindible que hem de saludar per primera vegada d’una manera sistematitzada i com es mereix aquest missatge que ens va deixar vessada en la nostra llengua catalana.

Articles relacionats