Privar de llibertat -un bon eufemisme per dir empresonar- és la decisió més traumàtica i dràstica que pot prendre un Estat, tot descomptant que les societats més avançades han arribat ja a la consideració que privar de vida -matar- és moralment inacceptable. És una qüestió que és molt difícil de relativitzar, ja que és una decisió que no té cap tipus de compensació possible, per mínima que siga: qui ens torna el temps passat entre reixa i reixa?

Per això la presó preventiva és una de les tipologies penals més polèmiques i discutides que poden existir i, en tot cas, sempre -sempre- s’ha de catalogar com un recurs excepcional; és a dir, que el seu ús ha d’estar justificat d’una manera gairebé inapel·lable.

Tenint açò en compte, no és difícil de deduir que la presó preventiva és un dels recursos més estimats per les dictadures. Així, l’opositor en qüestió és empresonat, per la qual cosa ja s’ha enviat el missatge correcte: ací qui mana de la teua llibertat és el règim i te la pren quan vol. De la mateixa manera, quan la presó preventiva s’alça, tenim un parell de missatges més per llançar: som magnànims, “no era per a tant” i la justícia funciona, perquè el sistema ha atès les raons de la defensa; però, al mateix temps, el càstig ja s’ha aplicat.

A més, per a la comunitat internacional és més complicat sancionar un règim autoritari per l’ús de la presó preventiva, ja que no hi ha una sentència o judici manifestament injust que s’hi aplique. En tot cas, se’n pot condemnar un mal ús o un abús, però això ja és qüestió de gradació i interpretació.

Afortunadament, açò és una divagació teòrica, perquè en una democràcia exemplar com l’espanyola açò no passa. Veritat que no, estimat Jordi?

[Aquest article es va publicar originalment al Diari Jornada en l’edició del 18 d’octubre de 2018]