Michael Billig va teoritzar en els anys 1990 què era el que va batejar com a nacionalisme banal, és a dir, aquell que passa desapercebut en el nostre dia a dia perquè s’entén que és la normalitat. Si onegem una bandera, identifiquem de seguida el nacionalisme, perquè tenim al davant un símbol que ens crida l’atenció. Si eixa bandera, però, està tots els dies allà, en un edifici oficial, per exemple, ja forma part del paisatge, ni ens n’adonem, que hi és. Això és el nacionalisme banal, el nacionalisme de les nacions amb Estat, bàsicament.

És nacionalisme banal, per exemple, que el Rei d’Espanya faça el seu tradicional discurs de Nadal la nit del 24 de desembre. Per què? En primer lloc, perquè es tracta d’una tradició cristiana, que tots veiem normal que s’identifique com la font de les tradicions que agermanen la vida nacional d’un Estat que -tot i que de fa molt poc- és oficialment aconfessional (amb la trampa constitucional de l’atenció especial a l’Església Catòlica, que ja sabeu com funciona el joc). En segon lloc, perquè el sopar de la nit de Nadal és la celebració més important d’aquestes festes a Castella, però no als països de l’antiga corona d’Aragó, entre els quals el nostre.

Així, la monarquia posa en marxa la funció que ella mateixa s’atorga: la de representar la constant històrica de la nació espanyola, personificada en una família que, per tant, es reprodueix metafòricament com a continuïtat i pares de tots els espanyols. Castellans, catòlics, apostòlics i romans, així doncs.

Al País Valencià, no tenim “nitbona“, per favor. La nit del 24 de desembre és la nit de Nadal i no hi havia cap xiquet que s’esperàs els regals aquell dia. El dia important, però, era el dinar del dia de Nadal, el qual se sol menjar la tradicional olla o putxero de Nadal. Així i tot, no tocava esperar cap regal, però sí les estrenes: diners, vaja.

Un cas encara més flagrant de despersonalització i aculturament a casa nostra és la desaparició -fins i tot com a dia de festa- del segon dia de Nadal o de Sant Esteve, que només es conserva com a festa local en alguns municipis del nostre país (per exemple, Vila-real) i que és dia faener com qualsevol altre a tot arreu. Per què? Perquè a Castella -i, per tant, a Espanya- no té tradició. Així de senzill -i plural.

El dia de Sant Esteve és -era- tradicional -també al País Valencià- fer canelons, perquè s’aprofiten les restes del dinar de Nadal, encara que, evidentment, és una pràctica més recent, ja que aquesta preparació ens ve d’Itàlia. Tanmateix, allò més típic del dia de Sant Esteve valencià era -lògicament- l’arròs, també amb la mateixa funció d’aprofitar el que ens ha sobrat. A Torrent, per exemple, el que es fa (es feia) era l’arròs rossejat, que és el típic del dia de Sant Blai, però que també s’hi adiu molt bé, en aquesta data.

De la mateixa manera, els valencians no tenim tampoc la “nitvella“, calc de la “nochevieja” castellana. L’última nit de l’any és el cap d’any, de la mateixa manera que tenim el cap de setmana i no el “fin de semana“. Els castellans celebren que s’acaba l’any i nosaltres que en comencen un de nou, com també celebrem la Pasqua (la resurrecció de Jesús) més que no la Setmana Santa (el calvari i la mort). Són maneres de veure el món quasi antagòniques i que, si no fos per la imposició del nacionalisme banal, probablement només haurien coincidit en la història en aquest 2020, que tots celebrarem com Carolina Ferre: “a la merda 2020“.

Ens deixem moltes coses pel camí, però acabarem aquest repàs al Nadal valencià amb la celebració del dia de Reis, que a tot l’occident catalanoparlant es coneix com el dia de Reixos. [Atenció! Aquest plural de la paraula rei només es gasta en aquest cas. És a dir, els monarques del Regne Unit de la Gran Bretanya, per exemple, no són els “reixos”, sinó els “reis” -que hi ha qui en diu “reixos” perquè es pensa que ho fa més genuí, quan només ho fa més ridícul…]

La nit del 5 al 6 de gener és quan arribaven a casa dels xiquets valencians els Reis de l’Orient (no els “reis mags” ni coses per l’estil, calc dels “reyes magos” castellans) carregats de regals que es repartien de matí (i que no es deixaven a sota de cap arbre, que és una tradició tan recent -i protestant- com les pel·lícules de Hollywood). Això quan no arribava el carbó, és clar.

En definitiva, Nadal només n’hi ha un cada any. Per això diem “Bon Nadal” i no “Bons Nadals” ni menys encara “Feliços Nadals”. Els castellans poden felicitar les “navidades” en un mateix any, però si nosaltres passem “els Nadals” en algun lloc és perquè ho fem tots els anys així. Amb un Nadal n’hi ha prou, que no tenim deliris de grandesa ni ens creiem tan importants.