Recorde que el professor de l’institut ens va manar com a tasca una redacció en què havíem d’explicar què era la poesia. Jo hi vaig transcriure la narració argentina del gol de Maradona contra Anglaterra en què arranca des de mig camp, el conegut com a “gol del segle”.

Al professor no li va convéncer i em va demanar repetir-la. A l’endemà, vaig lliurar-li un full en què deia “què és la poesia? La mà de Déu”. Em va donar per impossible i ja no me la va manar repetir una altra vegada.

Quan es compara qui fou millor, si Pelé o Maradona, es diu que l’astre brasiler feia allò fàcil, allò difícil i allò impossible, mentre que l’argentí només feia allò impossible. Crec que és la millor definició d’una particular filosofia de la vida que compartisc plenament.

Maradona ens recorda que la vida és una tragèdia, vulguem endolcir-la com vulguem. Maradona és la poesia perquè la poesia és el mite. I no hi ha mite més humà que Maradona. Per tant, Maradona és, de la mateixa manera, déu, perquè és l’àngel caigut que hem elegit per consens com a divinitat. Perquè allò important de Maradona no és què va fer, sinó què creiem nosaltres que va fer. Una cosa és la realitat i una altra és la potencialitat. I aquesta projecció, aquesta creença, mite, il·lusió és indestructible. Imagineu què podria haver fet Maradona si hagués sigut d’una altra manera. I eixa frase -tan comuna i tantes vegades repetida- és la que el converteix en allò que és: la potència. Maradona és tot allò que vulguem que siga. És, en aquest sentit, un déu democràtic per excel·lència.

És aquella imatge de Maradona que s’encara a sis jugadors belgues. Per descomptat, és qüestió de perspectiva. Maradona acabava de llançar una falta que s’havia estavellat contra la tanca i ara torna a construir la jugada. Però tots hi veiem que Maradona -ell a soletes- agafa la pilota per regatejar-los tots sis. I nosaltres ho fem possible i, per tant, en eixa jugada Maradona va fer gol després de driblar sis defenses belgues. Maradona és la nostra fe.

Diu l’altra llegenda que, per veure realment jugar a Maradona, calia anar als entrenaments i als escalfaments. Perquè, una vegada l’àrbitre xiulava que això anava de bo, els defenses contraris només buscaven que el peu esquerre de Maradona. És lògic i normal: ell mateix hauria manat els seus defenses a fer el mateix contra el contrari. Així és el joc.

Maradona podria ser valencià, tot i que açò siga una ofensa a l’Argentina i al món. Però si Maradona és D10S perquè portava el número 10 a l’esquena -abans que els dorsals foren intransferibles-, en valencià només tenim una E oberta i una E tancada que diferencien aquests dos rostres mítics de l’astre, com una escultura clàssica bifròntica. En tot cas, Maradona ens pertany, perquè sí.

Maradona és el déu i el mite de tots els oblidats de la terra. El mite i el déu humà, perquè només feia que caure una vegada i una altra. Maradona és tot el contrari a la perfecció, perquè la perfecció és també tot el contrari a l’art. Maradona vol dir seguir una idea fins a les últimes conseqüències, quan sabem, a més, que aquestes sempre seran costera avall. Perquè Maradona és la rebel·lió de tots els anònims i damnats de la terra.

En definitiva, Maradona és la poesia perquè Maradona és indefensable. Perquè glorificar-lo i elevar-lo als altars és l’operació més absurda que hi puga haver. Però és que no hi ha res més absurd que la il·lusió com no hi ha res més absurd que la vida. I això és el que veiem en Maradona.

Déu ha mort. Ja ho va dir Nietzsche. Llarga vida a Déu.