Els escacs no han tingut un reflex com mereixen en el món de les arts. Aquest és un fet que per a mi és tan indiscutible com, al mateix temps, paradoxal, ja que es tracta d’una disciplina -alguns (ignorants) en diuen esportiva- que aporta un terreny molt fèrtil per a la creació en tots els aspectes: metafòric, dramàtic, visual, espacial, etc.

No vol dir que no hi haja grans obres artístiques que tinguen els escacs com a tema, però no en tanta quantitat com caldria esperar. En aquest sentit, sense una voluntat i un treball d’antologia curada, només em vénen al cap dues obres literàries inapel·lables: la Novel·la d’escacs, de Stefan Zweig, i La defensa Luzhin, de Vladímir Nabókov, la qual, malauradament, no tenim traduïda al català. Es tracta de textos d’una gran qualitat i que, a més a més, indaguen i reflecteix el món dels escacs d’una manera brillant, tot i que ambdues se centren en el tòpic -però ben real, què hi farem- de la bogeria provocada pel joc: els dos protagonistes són herois tràgics a qui els escacs acaben portant a la perdició total i absoluta. (Calma, no estem fent-ne cap spoiler: des de la primera frase, aquesta part del desenllaç és més que evident).

Tanmateix, cal fer-hi una precisió més, al respecte. Quan parle d’obres relacionades amb els escacs no parle d’aquelles que siguen directament obres sobre els escacs. És a dir, l’autobiografia de Mikhaïl Tal, les seixanta partides memorables de Bobby Fischer, el sistema de Nimzowitsch, etc. no hi compten, ja que, tot i ser grans exemples, el seu valor correspon exclusivament als escacs, fora dels quals es tracta de textos sense sentit. Així, el que ens interessa són les històries que parlen sobre els escacs, no les històries dels escacs. Que no calga ser-ne un expert per gaudir-les, sinó que fins i tot això puga passar tot i ser un total ignorant en la matèria.

Pel que fa al camp del cinema, la collita és prou minsa. Costa recordar un film que tracte el món dels escacs de manera correcta. De fet, la novel·la de Nakóbov de què hem parlat, La defensa Luzhin, va tindre una adaptació a la gran pantalla en 2001, amb John Turturro i Emily Watson com a protagonistes, però que va resultar molt decebedora i que a penes aprofundia en els escacs com a element fonamental en la trama.

En aquest sentit, cal esperar fins a 2014, amb l’estrena de Pawn Sacrifice, una súper producció de factura hollywoodenca a càrrec d’Edward Zwick (director de The Last Samurai o Blood Diamond) i protagonitzada per Tobey Maguire (Spider-Man) en el paper de Fischer, per tal de trobar un producte sòlid i solvent. Tanmateix, tot i que els escacs ocupaven un lloc central en la trama -lògicament, ja que seguia la vida del fenomen americà de les 64 caselles i se centrava en el duel més mediàtic de la història, entre Fischer i Spassky, en plena Guerra Freda-, els esdeveniments polítics i tota l’ambientació d’aquella època eren més importants que no el joc com a tal. No vull dir que això fóra un error, en el cas del film que ens ocupa -al contrari-, sinó que la meua intenció és la d’emmarcar millor de què estic -o vull- parlar.

Per tant, quan ens enfrontem a The Queen’s Gambit ja tenim la primera bona notícia de totes: sí, aquesta sèrie parla dels escacs i ho fa en primer plànol. Se centra en els escacs i no té por de mostrar-los en la plantalla, amb tot un seguit de moviments i explicacions sobre el joc. La trama -lògicament- avança amb la seua protagonista, Beth Harmon, la història de la qual és allò que se’ns vol contar, però ho fa a través dels escacs com a gairebé únic co-protagonista.

En aquest sentit, no s’havia tractat mai tan bé -o, més precisament, millor– els escacs en la gran pantalla: hi apareixen de manera central i podem, fins i tot, moltes vegades seguir els moviments de la partida en la història. Això no vol dir, però, que no hi haja moltíssimes situacions que siguen perfectament increïbles, impossibles o, senzillament, fallides. Però -ara sí, spoiler alert– podem entendre-les en base a fer del joc un espectacle fílmic. Car recordar, és clar, que estem parlant d’una gran producció per a Netflix, no de cap producte alternatiu o marginal. The Queen’s Gambit és pur i dur mainstream i, a més, ha assolit els rànquings de més visualitzacions en aquesta plataforma també mainstream per excel·lència. Un fet sorprenent, sí.

Ara bé, la història -per molt que estiga adaptada d’una novel·la del mateix títol publicada en 1983 per l’escriptor americà Walter Tevis (de qui també s’adaptarien a la gran pantalla grans clàssics del seté art com The Hustler)- és, senzillament, impossible. No, per molt geni precoç amb els escacs que siga ningú, no pot fer ja obertures normals en la primera partida o guanyar al rival en la segona. No pot guanyar el primer torneig a què es presenta i molt menys derrotar tots els rivals en unes partides simultànies que quasi fa a l’endemà.

Aquests fets són concessions a la galeria per tal de fer un producte mediàtic i espectacular, com ho és també un fet molt cridaner: que no hi haja taules, que totes les partides acaben en victòria d’un jugador i derrota de l’altre, quan, en la realitat, les taules és -de manera molt destacada- el resultat més habitual en qualsevol partida. Guanyar un torneig amb una perfecció total de victòries no és que siga un fet insòlit, és que diria que, en els nivells en els quals s’ambienta la pel·lícula -i en nivells molt inferiors també, de fet-, no ha passat mai. No tinc les dades a l’abast, però no crec que m’equivoque massa si afirme que tres quartes parts de totes les partides d’escacs solen acabar en taules.

El personatge de Beth Harmon és un trassumpte de Bobby Fischer, amb les seues òbvies diferències, però també amb les coincidències que resulten interessants per al coneixedor del món dels escacs, com també l’aparició de figures històriques o el cuquet per endevinar o especular en quines altres es basen la resta de personatges ficticis. Ara bé, hi ha molts altres detalls que no convenceran l’espectador que siga, al mateix temps, un aficionat als escacs. Més enllà de resoldre en segons les jugades que demanarien hores (açò és perfectament lògic: no pots demanar que es respecte el tempo dels escacs en un producte fílmic), hi ha errades importants -que també podem perdonar en benefici de la història-: els jugadors no poden parlar entre ells en les partides (no és que no es faça per diplomàcia, és que hi està prohibit) i menys encara ho pot fer el públic. El silenci hi és sagrat.

També hi ha un detall que m’ha cridat, personalment, l’atenció: en l’època en què està ambientada la sèrie, les obertures de dama (el famós gambit a què fa referència el títol, que jo interpre només com a literari) hi eren molt més dominants, que no les de peó de rei (l’omnipresent siciliana, que no ho era tant, llavors). Si bé Fischer jugava constantment i obstinadament e4 a l’hora d’obrir el foc, aquesta varietat de repertori no hi està ben tractada. Tanmateix, en aquest aspecte se’m pot acusar -amb raó- de filar massa prim.

Sí que perdone amb lògica, però, el fet que les partides solguen acabar amb focs artificials i escac-i-mats. No cal dir que són resolucions insòlites, quan es tracta dels nivells més elevats del joc, però entenc perfectament que fer espectacle amb els escacs ho demana, sense que, de fet, pervertisca massa l’essència del joc que es retrata (no és versemblant, però hi forma part).

Finalment, hi ha un aspecte que sí que em sembla molt criticable en la sèrie, tot i que, paradoxalment, siga el més cridaner de tots: els rols de gènere. Els escacs són un món furibundament masculí encara. I molt més en l’època que es retrata. Una jugadora d’un nivell d’elit (que es trobara en les classificacions entre els deu millors jugadors del món) no va arribar fins a Judit Polgár, ja en els anys 1990, i ha estat un cas molt excepcional. En aquest sentit, en els escacs hi ha una arquitectura terriblement misògina: no hi ha categoria masculina i femenina, sinó que hi ha la categoria absoluta (que, de facto, és la masculina) i després estan les dues “amb hàndicap”, la categoria femenina i els escacs a cegues (amb persones invidents o persones vidents que no poden veure les peces -prou habitual-; és a dir, per a persones cegues i, d’una altra banda, els escacs jugats “a la cega”). És a dir, ser dona és una categoria de “hàndicap”, vaja.

Com que els escacs són un joc bàsicament i radicalment mental, en teoria, no s’hi haurien de produir aquestes desigualtats. Ara bé, la lògica és ben senzilla: els escacs reprodueixen els desequilibris de gènere que hi ha en la societat de la qual formen part. Si hi ha moltíssims més hòmens que dones que hi juguen i, a més, ha estat terreny vedat per a elles fins fa quatre dies, és lògic també que hi haja desigualtat també en els resultats. De fet, allà on els escacs femenins tenen més prestigi, és també allà on hi ha les millors jugadores. Així, Geòrgia, un Estat que no és cap potència demogràfica o en qualsevol altre nivell, ha estat tradicionalment qui ha dominat la disciplina, tot i que la Xina n’ha pres el relleu recentment (en base a una demografia imbatible, és clar).

Amb açò què vull dir? Que el protagonista hauria d’haver sigut masculí? Ni en broma. Però em fa grinyolar i pensar que l’objectiu de la protagonista era només que el públic masculí aficionat als escacs -molt majoritari, és clar- ens hi recreàrem més que no que hi haguera una identificació per part de les espectadores femenines. Vaja, la venda tradicional d’un producte mainstream en base a la protagonista atractiva.

Així, el que vull ressaltar és que aquest desequilibri de gènere no s’hi tracta a penes. Només hi veiem que Beth Harmon és una dona enmig d’un oceà d’homes. Però poca cosa més. No veiem les dificultats d’integració, acceptació o projecció que això suposaria, sinó quasi tot el contrari: sembla que siga una societat ja quasi plenament igualitària i que accepta aquesta casuística amb quasi naturalitat. Senzillament impossible. Com es podria haver resolt aquesta paradoxa? No ho sé, però segur que amagar-la sota la catifa no és una opció: he trobat a faltar una proposta més militant en aquest sentit.

Ara bé, com a resum final, sí que cal reconéixer el mèrit que estem glosant des del començament en The Queen’s Gambit: no havíem vist mai així els escacs en la pantalla. I, a la mínima que vos agrade aquest joc (que o t’apassiona o l’odies), és una gran notícia.