Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
30 oct. 2020

La mort de Guillem va canviar moltes coses a la societat valenciana. No va ser un canvi sobtat, d’un dia per l’altre; va ser un canvi de picar pedra, de no apagar el seu record i de lluita que continua en el temps. Amb el títol «La Lluita Continua», es va encetar el projecte de Verkami que recaptaria fons per editar un llibre de Núria Cadenes, rodar i produir una pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet i realitzar uns concerts a València i a Barcelona que, amb permís de la Covid-19, esperem gaudir prompte. Com altres tants, he participat en el Verkami, he llegit el llibre de Núria Cadenes i el dijous 17 de setembre he assistit a l’estrena de la pel·lícula a la ciutat de València.

He de dir que mai he fet una ressenya d’un llibre i tampoc la d’una pel·lícula; soc un crític prou verge que s’estrena en estes línies i tinc por, perquè parlar de la pel·lícula La mort de Guillem és una responsabilitat molt gran i no sé si estaré a l’altura. Em preocupa fer spoiler. Encara que la majoria coneixem la història de com uns nazis varen assassinar Guillem Agulló, i de com varen gaudir de la impunitat que este sistema que «nos hemos dado entre todos» atorga al feixisme en totes les seues formes, quasi ningú havíem pogut sentir el que havia sentit la família de Guillem.

La mort de Guillem era una pel·lícula necessària i Carlos Marqués-Marcet ha aconseguit que, qui la veja, puga reviure aquells fets des d’un punt de vista diferent. Convertir l’espectador en part de la família de Guillem era molt difícil i, en la meua opinió, s’ha aconseguit. Qui hem assistit a l’estrena hem fet un viatge al passat i ens hem endinsat en la pell dels amics i la família de Guillem. La pel·lícula de Guillem, com s’ha batejat a nivell popular, és d’eixes pel·lícules que s’han d’ensenyar a les escoles de tota la nostra comunitat lingüística, però també a la resta del món. L’espectador, després de 90 minuts, no pot quedar impassible davant els efectes de l’odi i, per això, La mort de Guillem ha de ser material pedagògic per a què les noves generacions no caiguen en el parany del racisme i feixisme.

Els nazis pensaren que matant una persona callarien per sempre el que ell deia, però ara som milers de Guillems qui continuem el seus ideals d’antifeixisme i antiracisme.  El silenci de Guillem i el que va envair ca Guillem, no era el final de tot, era el principi del que vindria. Un silenci que va començar una lluita, una lluita que continua i continuarà.

El director aconsegueix que el silenci siga el protagonista. Un silenci que marca la vida de les persones i que, en el cas de la família Agulló-Salvador, es va fer present de sobte un 11 d’abril de 1993. A vegades l’absència de paraules diu més coses que la presència d’elles. I en este cas els silencis són el fil conductor d’una història que ja coneixíem tots, però que ara hem viscut com si fórem els protagonistes. El silenci va eixir de la pantalla i es va instaurar en la sala A de l’ABC Park de València. Després de 90 minuts d’imatges, els assistents només tinguérem forces per aplaudir una obra tan necessària; després, silenci. El silenci es va apoderar de la sala i tots eixírem amb mirades tristes, conscients que allò que havíem vist era una història de la qual ara, ja érem testimonis.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *