– T‘assembles molt a una persona que val 1.000 dòlars.

– Però tu no t’assembles a qui els cobrarà.

Què és la música per al cinema? És música clàssica? És música popular? És un gènere músical a banda? És un gènere musical a banda que s’ha entrelligat de manera indestriable amb els gustos populars de l’era de la imatge que vivim i que ens ha obert per la porta gran el cinema? Té sentit la música de bandes sonores sense l’acompanyament de les imatges en què ha d’estar inserida?

Hi ha dos tipus de persones: les que tenen carregada la pistola i les que caven. Tu caves.

Es tracta de preguntes que no tenen una resposta fàcil, si és que tenen cap resposta. Ara bé, enmig de tot aquest magma sí que hi ha una certesa clara, evident, cristal·lina: Ennio Morricone.

La música del gran mestre italià servia per a tots els contextos. Era màgica per ella mateixa, però era absolutament imbatible i irrepetible quan acompanyava les imatges. El tòpic ens el recordarà amb la banda sonora que va compondre per a Cinema Paradiso. Sí, un film i un score més lacrimogen impossible, però siguem sincers: qui va poder reprimir les llàgrimes en l’escena final? Qui ho va aconseguir, té els llagrimalls de silici. És, senzillament, una obra mestra. Sense cap però possible.

Però sense cap mena de dubte Ennio Morricone ens va mostrar i demostrar la seua grandesa en les bandes sonores que va compondre per a aquell gènere cinematogràfic meravellós i deliciosament irrepetible del qual ell va ser un dels pares: el spaghetti western. Un gènere crepuscular i paròdic que era una apassionada i arrabatadora declaració d’amor al cinema en cadascun dels seus plànols.

No hi ha en tota la història de la cinematografia mundial una escena millor per poder explicar què és el cinema, què és l’art de contar històries mitjançant imatges, com la del duel final a The Good, the Bad & the Ugly. Aquesta escena és una de les grans, però és la més gran quan ens toca pensar en una música que ha estat creada per il·lustrar amb sons aquelles imatges.

Ens endinsem en una muntanya russa de mirades i contramirades, de desafiaments, desconfiances i reptes, i tot allò amanit amb crescendos, aturades en sec, pujades, baixades i cors apoteòsics i grandiosos que fan que diguem de manera taxativa que Ennio Morricone va ser el més gran compositor de bandes sonores que haja existit mai.

Un músic, sense cap tipus d’adjectiu qualificatiu més enllà. Un gran mestre. Prolífic fins a extrems pantagruèlics sense que això li suposara mai baixar el seu llistó d’exigència. I un creador popular que va fer que milions de persones de tot arreu del món xiularen pels carrers les seues melodies. Si les bandes sonores demanen una dignitat personal i intransferible, és gràcies a ell. A molts altres també, per descomptat, però a ell podem individualitzar-lo. Per sempre, maestro.