Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020

La cultura basca -en tots els seus àmbits- no ha tractat ni tracta el problema d’ETA. Aquesta és la cantarella que es repeteix com un mantra en els mitjans de comunicació espanyols respecte al conflicte polític a Euskadi, les seues manifestacions violentes i la seua plasmació en productes culturals. Pel que fa al subtext, ja vos podeu imaginar quin és: omertà o pacte de silenci, societat encegada per l’odi, adoctrinament generalitzar, etc. Tanmateix, no és només que aquest mantra no és cert, sinó que, de fet, també n’existeix el contrari, és a dir, aquell que diu que “el conflicte” -així, amb article determinat- suposa “el monotema” -doblemement determinat, doncs- de la cultura basca. O un extrem o un altre, perquè sempre es tracta d’una visió problematitzadora, és clar.

La cultura basca -en general- sí que s’ha ocupat del conflicte polític que es dóna en aquella nació, com no podria ser d’una altra manera, si tenim en compte tot el que ha suposat i suposa de trasbals d’una societat i, doncs, com a matèria de creació, inevitablement. El que passa és que, és clar, aquesta producció ha estat polièdrica, com ho és la mateixa realitat, i, doncs, els personatges bascos del bàndol dels “roïns” (ja ens entenem) no són simples caricatures acceptables per al món mediàtic espanyol. És a dir, cometen el pitjor pecat que es pot cometre a Espanya, tal com és una frase habitual de sentir: “humanitzen els terroristes“. I tots sabem que això no pot ser, perquè ni poden ser humans ni poden ser perdones, només poden ser que personatges de Patria, la novel·la de Fernando Aramburu que ha inspirat la sèrie del mateix títol i de la qual ja parlarem al Cau més endavant.

Però resulta que sí, que més enllà de qui pensem que té la raó política, social o el que siga, un conflicte humà és un conflicte entre persones. Una evidència absoluta que a Espanya és revolucionària.

D’això ens parla Ane, primer llargmetratge de David Pérez Sañudo, director bilbaí de 33 anys, i que compta amb el protagonisme de Patricia López Arnaiz en el paper de Lide, i de Mikel Losada i Jone Laspiur en els papers de Fernando i Ane.

Perquè estem parlant d’una pel·lícula política -profundament política-, però que no ens parla, tanmateix, de política en cap moment. La política -la gestió del conflicte i la convivència- envolta tota la història i tota l’acció del film, però allò que se’ns conta és la relació d’una mare i una filla. Ens trobem enmig de la kale borroka i de la lluita veïnal del barri d’Errekaleor -actualment una experiència reeixida d’autogestió- de Gasteiz en 2009, però no és d’això del que reflexionarem de manera explícita, sinó que aquestes són les coordenades que acompanyen els protagonistes. Cosa que no vol dir, però, que siguen irrellevants, tot al contrari, sinó que esdevenen un personatge més de la galeria que s’hi van succeint. No hi ha voluntat moralitzadora ni de condemna (més enllà d’un parell de relliscades -no perquè ens hi posicionem a favor o en contra, sinó perquè trenquen una tònica molt encertada- que fan que aquest escenari es pose en primer plànol en un parell de moments breus del film), simplement es tracta de les vides concretes d’unes persones concretes que, al mateix temps, podrien ser milers i milers de persones anònimes en qualsevol racó del món.

Perquè els encontres i els desencontres d’una mare separada (i del seu pare que va i ve) amb la seua filla adolescent (més encara quan anem veient que no hi ha tanta diferència d’edat entre mare i filla, en tots els sentits, ja que, no només va tindre-la ben jove, sinó que les circumstàncies de la vida l’han portada a encara ser-ho) són, com es podria dir amb un tòpic ben massegat, llei de vida i són inevitables, com el moment en què Lide i Ane es miren cadascuna des d’un costat de la vida del tren: són conscients del que suposa, que estan i estaran juntes, a pesar que no hi ha més remei que allunyar-se’n i renegar-ne cíclicament, perquè el lloc de cadascú en el món és dinàmic i, a més a més, en el cas d’Ane s’està tot just construint. Ara mateix, tenen enmig una separació insalvable, però el tren passarà.

Un film sorprenent, en el sentit que diu i expressa molt més del que en un primer colp d’ull sembla que ens haja d’oferir. Rodat amb una contenció i una senzillesa elegant de recursos (segurament fent de la necessitat virtut, com toca) que, fins i tot, fan que l’obra guanye més encara. Estem parlant de bon cinema europeu, que no és fàcil veure segons on.

L’únic “però” que s’hi pot posar -i, malaurament, no és menor, però el film no en té cap culpa- és que a casa nostra només podem veure’l doblat al castellà, no en la versió original en euskera, que ja sabem que Espanya és molt plural, tolerant i oberta, i per això en el mercat audiovisual tot allò que no siga castellà és totalment underground. Cosa que és molt entranyable si tenim en compte que Ane és un film que s’adreça sobretot (i a pesar del que vulga la distribuidora en virtud del negoci) a un públic que trobaria un sacrilegi veure una pel·lícula iraniana que no fóra en versió original, però que no és capaç d’acceptar que a sa casa parlen res que no siga la seua mateixa llengua. Tanmateix, eixa és una altra història. En fi. Ara com ara, podeu veure Ane al País Valencià en els cinemes Sucre de Vila-real.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *