Ja està ací. Ha arribat la fi del món. Però estem més preparats que mai. Total, ens ha tocat fer el que fem cada cap de setmana: sofà i Netflix, bàsicament. I compartir-ho en les xarxes socials per a simular que tenim vida social i tot. Com deien els REM, és la fi del món tal com el coneixem (i jo em sent bé).

Tot i que la cosa pot empitjorar molt si se’ns acudeix baixar a Mercadona perquè se’ns ha acabat el paper higiènic. Llavors ja no sabríem discriminar massa bé si estem a Saigon o a Benicolet… En fi, que vos deixem una sèrie de recomanacions de films distòpics -segur?- que ara com ara podreu trobar en l’índex de documentals de Netflix.

‘Love Boat’
En la nostra realitat actual, les distopies no són futurs apocalíptics, ja en tenim una de present, d’apocalipsi. La distopia, per a nosaltres, ara és un creuer de luxe vacacional on la gent va a enamorar-se. Res més surrealista i deliciosament terrorífic que ‘Love Boat’, (‘Vacaciones en el mar’, en la versió espanyola) vist des de la nostra perspectiva.

‘Grey Gardens’
L’apocalipsi pot ser col·lectiva o individual i pren formes molt diferents. ‘Grey Gardens’ (1975) és la pel·lícula documental que en fa art de la decadència i explica la història real d’una mare i una filla de l’alta societat nord-americana, tia i cosina de Jackie Kennedy, que van acabar vivint recloses i entre una extrema pobresa a la seua mansió quasi en ruïnes als Hampton.

‘Hora de aventuras’
Després de l’apocalipsi nuclear, a la Terra només queden criatures mutants, un gos, Jake, i un humà, Fynn. Partint d’aquesta sinopsi, una sèrie animada (infantil?) resulta més que prometedora. Per favor, en aquests dies incerts, no vos perdeu ‘Hora de aventuras’! De veritat, tot pot anar encara a pitjor.

‘Amanece, que no es poco’
Ja és prou amb que es faça de dia cada matí i que els dies vagen corrent, però si un dia, a la migdiada, pots tornar a veure ‘Amanece que no es poco’ (1989), segurament l’enclaustrament no semblarà tan surrealista. Què pot ser més apocalíptic que un poble d’Albacete passat per la visió de José Luis Cuerda? “¿Es que no sabe que en este pueblo es verdadera devoción lo que hay por Faulkner?”

‘Mad Max’
Un clàssic de les distopies futuristes, ‘Mad Max’ (1979), ens porta de tornada a aquells anys 80 en que vèiem els anys 2000 a anys llum de nosaltres. Pols, violència, màquines infernals, desordre social i en general, un caos irresistiblement atractiu. Si pensàvem que la fi del món la viuríem amb les mans brutes, res més lluny de la realitat.

‘Matrix’
Molt abans de ‘Black Mirror’, la primera pel·lícula que ens va plantejar la ruptura mental entre la realitat real i la simulada, va ser ‘Matrix’ (1999). Convindria revisionar-la, per comprovar si ha passat la prova del temps i també per tornar a reflexionar sobre la intel·ligència artificial ara que ha superat de llarg les previsions dels anys 90 i que ens trobem a casa, confinats per una cosa tan biològica com un virus. I si de cas, pregunteu a Alexa si li agrada.

‘The Road’
Dues consideracions sobre ‘The Road. La primera és que la novel·la de Cormac McCarthy és molt millor que el film (i ací no estem fent esnobisme, tot i que la pel·li també està molt bé), així és que no sigueu tan mandrosos, que teniu molt de temps per davant, i obriu un llibre, per l’amor de déu! La segona, que l’única diferència que hi ha entre Viggo Mortensen i qualsevol turista madrileny confinat a la platja de Gandia és que el primer no porta cinquanta rotllos de paper higiènic al carret del Mercadona.

‘Soylent Green’
No explicarem què vol dir el títol del nostre següent fil, ‘Soylent Green’, perquè estaríem fent un spoiler dels que fan època. Només advertirem que hi ha una marca de preparats vitamínics comercial que se’n diu així i et fa publi a Instagram via influencers i que, una vegada vista, la sensació d’haver vist un documental i no un film de ciència ficció no se’ns en va ni amb un pòster de Charlton Heston com a president de l’Associació Americana del Rifle.

‘Stalker’
Com que una llista de recomanacions d’una revista cultural no pot -o no hauria de- acabar sense un títol d’Andrei Tarkovksi (això és aixina), i, a més, ens hem de fer els intel·lectuals, hem d’esmentar-ne ‘Stalker’, un terme que gasta la generació millennial a tothora i que a la redacció del nostre cau ens pensàvem que era perquè s’havien fet fans d’aquest gran director rus. True story.