Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020
Art

Van Gogh i l’harmonia com a il·lusió i engany

La memòria sempre et juga una mala passada, t’ensarrona i t’enganya. Et traeix, fins i tot. O sobretot. Però no ho fa mai d’una manera innocent, irrellevant, insignificat. És qui millor sap on col·locar-nos l’ham, com ha de ser l’esquer que ens entabane. No fa botitges, quan se’ns manifesta la memòria, amb la seua individualitat.

El meu record és el d’haver descobert el quadre de La nit estelada de Van Gogh en directe. No tinc del tot clar on. Segurament -és on em sembla que siga més lògic- al Museu d’Orsay de París. Ho donava per fet. Ho recorde perquè em va impressionar molt, la pintura de Van Gogh. No en sóc un expert -ni de lluny-, però sempre m’ha picat la curiositat. També el rebuig i l’esnobisme, és clar.

En aquest sentit, pensava que de Van Gogh hi havia més mite i literatura que realitat. Cosa que no volia dir que no m’interessara ni el mite ni la literatura, però des d’un altre punt de vista. De la mateixa manera, també pensava que era tot una exageració, la idea que una pintura només es pot contemplar en viu, que les reproduccions fotogràfiques són tota una altra cosa. D’açò fa uns quants anys, que devia de ser jo jovenet.

Em va colpir de manera increïble una cosa que ja sabia i coneixia, però de la qual no vaig ser conscient fins que no la vaig tindre davant dels morros: el traç. El traç gros i frenètic de Van Gogh em va deixar bocabadat. Hauríem de dir que vaig tindre una il·luminació stendhaliana, per donar-li més literatura al moment. Per ací que vaig.

Allò era increïble i només es podia entendre en aquell moment. Estava en una altra dimensió: precisament -i paradoxalment- en una dimensió de la realitat. I llavors totes les peces del trencaclosques s’unien.

Recordava que era el quatre de La nit estelada. I recordava també que el mirava i mirava en aquell moment. I també el vaig mirar i mirar després, amb una reproducció, però també amb el record de la contemplació en viu. Recorde també que em proporcionava una pau i una serenor profundes. Una tranquil·litat immensa. Una idea que tot estava al lloc i circul·lava en ordre i concert.

Doncs bé, temps després vaig comprovar que La nit estelada està al Museu d’Art Modern de Nova York, que no he visitat mai. I dubte que jo l’haguera vist en un altre lloc dins d’una exposició itinerant. Podria ser; no ho he comprovat. No va ser l’únic quadre de Van Gogh davant del qual em va estar una bona estona aquell dia, això segur. Però, d’alguna manera, va ser el que la meua memòria va triar, va individualitzar.

També vaig llegir que Van Gogh el va pintar des de la finestra de la seua habitació del sanatori de Sant Romieg de Provença i que reflecteix com hi veia la nit estelada, des de la seua finestra. A més a més, era una època de freqüents atacs, per al pintor neerlandés, qui, d’altra banda, se suïcidaria un any i un mes després d’acabar aquella obra.

És a dir, la visió del quadre de Van Gogh em despertava exactament els sentiments oposats que aquells que varen moure la creació de la pintura. O Van Gogh hi trobava consol o per a mi representava fins i tot una mínima desescalada cap a la calma. Potser ho sap Kirk Douglas.

El ben cert és que, encara ara, mire eixa obra i hi veig harmonia. Feréstega i amenaçant, però suau i tendra. Una harmonia que ha estat pintada amb un traç nerviós, però ple d’amor i de passió, per la creació, per l’art. Harmonia, al capdavall.

I és també quasi segur que no he vist mai eixa pintura en cap lloc que no siga una reproducció fotogràfica.

Cada obra d’art és personal i intransferible en essència. En el moment de la creació i en el moment de la recepció. L’artista no és mai el mateix, com no ho és tampoc qui mira. L’art és infinit. La vida no.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *