La il·luminació és fosca. Absolutament fosca. Les pells dels personatges que desfilen per la pantalla, tots ells immigrants caboverdians del barri lisboeta de Cova da Moura, rivalitzen en foscor amb l’ambientació. La primera vegada que veiem el rostre de Vitalina Varela, la història de la qual se’ns explica a la pantalla, la mirada desafiant, la blancor del globus ocular i aquella pell que es confon amb la negror de l’escena, ens deixa tocats i enfonsats en les nostres butaques. No estem assistint a una pel·lícula qualsevol, i això es nota des del primer moment.

Pedro Costa, realitzador portugués conegut pel film Juventude em marcha, entén el cinema des d’una radicalitat militant. En tots els sentits. No hi ha actors en aquest pel·lícula, tots s’interpreten a ells mateixos, començant per la protagonista: Vitalina Varela. Eixe és el seu nom, dins i fora de la pantalla. No hi ha cap concessió a l’entreteniment o al cinema com a mecanisme d’evasió. Només hi ha que veritat. Una veritat com un colp a la boca de la panxa.

Independent de vocació i acció, Pedro Costa és totalment lliure en les seues propostes, i acompanya i conviu amb els seus personatges, si és que se’n pot dir així, ja que no hi ha artifici en allò que veiem més enllà de la translació de la vida real a la pantalla mitjançant la traducció de les lents i la càmera.

En aquest sentit, la il·luminació, com destacàvem al començament, i la disposició de la imatge com a construcció i obra, són el que ens recorda que estem davant d’una peça d’art. És a dir, Costa enfoca i distribueix les imatges amb voluntat narrativa, com a elements que es converteixen en un personatge més del film, però això hi és explícit. Veiem que hi ha recreació i formació, però, de la mateixa manera, quan observem les persones que ens miren des de la pantalla, estem veient exactament allò que hi ha.

El cinema de Costa és, doncs, tan inaudit com agosarat com -també i més important- un crit artístic que ens desperat de la letargia i ens recorda per què assistim de tant en tant a una sala, seiem en una butaca i ens disposem a mirar una història contada en imatges durant al voltant de dues hores. Ací no hi ha termes migs ni pactes o consensos. Ací només hi ha que cinema. Autèntic cinema. Una joia.