L’ull. La mirada. La fotografia. El record. El record ens fa humans. Les fotografies són presents en tota la pel·lícula. És allò que ens lliga a la nostra humanitat. La vida -els records- s’esvaeixen pels ulls de Roy en llàgrimes. És la humanitat que es perd. Som humans perquè mirem. Som humans perquè som mirats. Mirem i recordem. Som la imatge.

Les colònies extraterrestres en Blade Runner són les noves ciutadelles que aïllen les classes altes de la resta de la població, que viu arran de terra, que no en pot eixir. La vida en les colònies és com la vida en les urbanitzacions tancades i aïllades en la ciutat. Aïllats dels bàrbars, que són la gran part de la població. El poble. Hi ha un espai clarament delimitat entre dalt i baix, que és literal i alhora metafòric.

Els graffiti de Blade Runner són tots amb missatges racistes contra els americans. Un futur distòpic o una reflexió en espill?

En aquest neonoir futurista el fum és omnipresent. No només com a atmosfera. El fum enterboleix la mira, fa que la imatge siga menys nítida, ens l’ennuvola. Ens fa dubtar. És real allò que veiem?

La màxima distinció en el món de Blade Runner és la naturalitat. Els rics tenen animals orgànics, reals. Els pobres, de sintètics. Com més imiten la realitat, més cars són. Fins i tot fins a extrems absurds, com el fet que Tyrell tinga en el seu despatx llum de ciris, de foc, en compte de llum elèctrica. En un món totalment artificial i en el qual els rics fan els diners amb l’artificialitat, la màxima distinció és la naturalitat entesa com a pre-tecnològica. La caverna.

Vangelis fa una banda sonora feta 100% amb elements electrònics que sonen perfectament naturals. En la música, es busca allò orgànic a través dels instruments sintètics. El Yamaha-CS80 és un instrument electrònic, però artesanal. És una època pionera. És el mateix que els animals en la pel·lícula. És una música replicant, en aquest sentit.

Per què no es pot superar la velocitat de la llum? Desapareix la llum? Si es pot desplaçar pel buit, té final? El so sí que depén del medi per a difondre’s. El desfassament existeix sempre, per molt que la diferència siga mínima. No mirem mai exactament allò que veiem.

Hi ha, per tant, mirada sense llum? Hi ha ulls sense llum? La clau per diferenciar el so de la música és, doncs, el ritme, que n’és el component primari.