Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
18 abr. 2021
Art

L’entrevista confinada amb Helga Ambak

Helga Ambak és il·lustradora i viu a Benimaclet. Des d’allà, durant aquesta quarantena que preveu allargar-se més enllà dels quaranta dies, ha dibuixat un diari del seu confinament a les xarxes amb el qual moltes persones s’han sentit identificades. Els neguits, les contradiccions i també els absurds d’aquesta època han pres forma en vinyetes, tot i que el comic no és la única via d’expressió d’aquesta artista, estretament vinculada al món de la cultura i la música. Hem volgut saber una mica més sobre ella i l’hem sotmés al nostre interrogatori confinat.

Els i les artistes heu reaccionat de maneres molt diferents al moment tan incert que estem vivint com a societat, des de la introspecció a la creativitat desfermada. Creus que hi ha una certa pressió social perquè els i les artistes no pareu de crear i més encara en situacions crítiques o enteses com històriques?

Totalment, i crec que més que social és una obligació imposada, de manera inconscient i infal·lible, pel sistema de producció capitalista. Inclús en una situació de confinament has de seguir sent productiva! El nivell d’exigència vinculat a aquest sector, sobretot a les xarxes socials, és altíssim. Sembla que si no produeixes no existeixes, i a més cal fer-ho amb una regularitat que moltes vegades està lluny dels temps reals per fer un treball de qualitat. És la quantitat qui mana. Crec que en aquesta situació és important no cedir davant de les pressions i escoltar-nos bé. 

En el teu cas, durant aquesta quarantena has publicat al teu instagram un diari il·lustrat en clau d’humor que reflexiona sobre els dubtes, les paradoxes i les noves realitats a les quals ens enfrontem. Com estàs vivint, creativament i personal, aquesta època?

Crec que la millor forma de descriure-ho seria que com envoltada de boira. Dins d’aquesta reclusió el temps es dilata, i no soc conscient que ja fa quasi quaranta dies que estic fent vinyetes. Sols sé que ara, les utilitze com una via de fuga, una forma de transformar o canalitzar les emocions lligades a l’angoixa, el dubte, la frustració o la ràbia. Simplement vaig trobar una forma d’entendre’m millor o almenys de portar de forma sana la situació, sense deixar de ser crítica i recordant que ho vivim des d’una posició privilegiada.

Sorprenentment, molta gent va agafar aquesta visió “subjectiva” del que contava com a un reflex de què li estava passant. És encoratjador, crec que per a les dues parts, aquest apropament amb les altres, i encara que siga d’una forma no presencial, ens fa sentir acompanyades. 

Soc partidària de verbalitzar “allò que no va bé“. No intente romantitzar ni edulcorar una situació complexa com aquesta. Pense que dir “doncs avui no estic bé” és un exercici necessari, i l’humor és una bona eina per reflexionar sobre açò. Dibuixe el que pense i sent, i quan ho faig ho relativitze i perd importància. A la fi el que intente dir-me és: “No t’estàs tornant boja! Ni ets l’única que et sents així“, però si no ho verbalitzem, si només mostrem la part optimista de les coses, mai aconseguirem normalitzar certs estats d’ànim totalment humans. Joder, totes hauríem de permetre’ns tenir un mal dia!

Tens formació en Belles Arts i has fet un màster en il·lustració i gràfica de la imatge. A més, estàs molt en contacte amb el món de la música. Darrerament has portat a terme les il·lustracions que acompanyen al nou disc d’Smoking Souls, ‘Translúcid’, i també dels cartells de les iniciatives ciutadanes de Cuidem Benimaclet, amb quins projectes professionals et sents més còmoda?

M’agrada molt la confluència de disciplines, la fusió de diversos canals de comunicació. Em pareix molt potent la forma en què una il·lustració pot enriquir el missatge d’una cançó, d’un poema, un conte o un pensament, i a la inversa. És cert que tinc una certa debilitat per treballar amb projectes que giren al voltant de la música. Soc de pegar-li moltes voltes als conceptes, escoltar i imaginar com es pot enriquir visualment, però sobretot m’agrada pel treball amb altres persones. Aquesta unió entre disciplines evidència els diferents nivells de lectura d’un mateix projecte, i aquest repte/aprenentatge sempre em motiva a l’hora de treballar.

Però més enllà del resultat estètic, pense que l’art (en qualsevol de les seues formes) és una eina de lluita per al canvi. M’agradaria enfocar l’objectiu del què faig cap a millorar la nostra realitat, a qualsevol nivell.

Els encàrrecs cancel·lats i els projectes laborals sense concretar estan sent una constant al món de la cultura, que segurament serà un dels sectors que viuran més durament el post-coronavirus, com veus el futur més immediat, ara mateix?

Incert. No s’entreveuen quines seran les conseqüències reals d’aquesta situació, però el que és segur és que no serà fàcil i si abans ja era difícil sobreviure d’açò, doncs després encara ho serà més, ja que l’art i la cultura pareixen els elements prescindibles dins de l’escala de prioritats de la societat.

Jo em dedique sobretot a projectes vinculats al sector cultural: cartelleria per a concerts, obres de teatre, esdeveniments, festivals, fires, etc. Aleshores la demanda de feina, indubtablement, es veu afectada per aquesta situació. Però intente focalitzar en el dia a dia, sense pensar massa en com aniran les coses d’ací a uns mesos, perquè si ho faig, no tindria ganes ni d’agafar un llapis. Invente projectes personals que em motiven i em mantinguen concentrada.

Com creus que hauria de ser la reacció del món de la cultura i més concretament, de l’art, després de tot açò, per sortir de la precarietat, donat el poc suport institucional que s’ha manifestat per part del Govern espanyol fins a aquest moment?

Cal fer front juntes, crear xarxes de suport mutu, no exclusivament amb professionals vinculats al món de l’art o la cultura, sinó amb totes. Evidentment cal posicionar la cultura en el lloc que li correspon com a element indispensable per al funcionament de la nostra societat, però sense individualismes. Soles no eixirem d’aquesta, cal construir una realitat més justa entre totes, independentment del sector on treballem, i reivindicar unes condicions de feina dignes.

Podeu trobar el treball d’Helga Ambak a Instagram: @helga.illustration

Articles relacionats