Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
28 nov. 2020
Art, En portada

Mikhaïl Tal o els escacs com a art

Aquest 9 de novembre Mikhaïl Tal hauria fet 84 anys, però va morir als 55, un 28 de juny de 1992. No és cap data redona, però és una data tan bona com qualsevol altra per recordar el mag de Riga.

És molt possible que n’hi haja uns quants que siguen objectivament millors. Garry Kasparov, sense dubte. Tanmateix, Mikhaïl Tal és, per a mi, el millor jugador d’escacs de tots els temps. I també sense dubte.

En els escacs que es juguen actualment, tan influïts i marcats per l’ús dels ordinadors com a suport, Tal ho tindria ben magre. Perquè Tal jugava a l’atac, creia en els escacs com una obra d’art, no com una competició esportiva on només valia que guanyar. És a dir, amb les màquines i tot el fred càlcul analític, no hi hauria res a fer. Del campió del món, Magnus Carlsen, només sabem que és humà perquè té carn i ossos.

Però de Mikhaïl Tal es deia que la seua manera de jugar era situar les peces enmig del tauler i deprés anar sacrificant-les arreu i per tot arreu. Ell deia que hi havia dos tipus de sacrificis: “els correctes i els meus“.

Moltes de les vegades, en l’anàlisi posterior a la partida, es demostrava que el sacrifici que havia realitzat Tal era erroni. Ell s’arronsava de muscles. El sacrifici s’ha de refutar en el tauler i amb el temps. Eixa és la bellesa del joc. Per això es deia que hipnotitzava els rivals.

Tal va patir tota la vida una salut lamentable, que es va agreujar amb tota la mena d’addiccions de què patia. Unes de pròpies -el tabac i la beguda- i unes altres provocades per les constants estades als hospitals (la morfina). És famós -i ho conta ell mateix en la seua autobiografia, Life & Games of Mikhail Tal, que potser siga un dels llibres més bonics sobre escacs que s’hagen escrit- aquest curt diàleg amb la premsa:

- És vosté morfinòman?
- No, sóc txigorinòman.

Un joc de paraules amb els mestres del segle XIX, Paul Morphy i Mikhaïl Txigorin, que descriu perfectament la seua filosofia de vida. Tanmateix, en realitat, Tal s’hi va assemblar molt més a Morhpy que no a Txigorin.

Hi ha una altra anècdota que resumeix molt bé el seu joc. És el campionat de la URSS i Tal està pensant en totes les variants d’una combinació de sacrifici de cavall. Fins que, de sobte, i es posa a pensar en una cançoneta infantil sobre un hipopòtam que s’ofega en l’aigua. Es passa 40 minuts pensant com pot traure l’hipopòtam perquè no s’ofegue fins que, finalment, arriba a la conclusió que no es pot i sacrifica el cavall.

Les anàlisis varen destacar la brillantor del sacrifici de Tal, així com també ho va fer el seu oponent, qui, en veure’n la concentració i el temps de càlcul que li havia costat, va pensar que era irefutable i es va rendir.

Això no vol dir que Tal no fóra un jugador de gran profunditat analítica, és clar. No s’arriba al seu nivell d’art de qualsevol manera. El que demostra és que, a més d’això, era un geni.

Un geni que ens representa a tots aquells que pensem que l’art està per damunt dels resultats, que ens agrada més perdre de manera bella que guanyar com siga. Una lliçó aplicable diria que en totes les facetes de la vida.

PS. La dona de Tal -i ell també- era partidària d’una Letònia independent i, per tant, sempre va estar “sota sospita” de les autoritats soviètiques.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *