L’emergència sanitària provocada per la pandèmia mundial de la Covid19 ens ha posat damunt la taula reptes als quals no estàvem acostumats, dins de les nostres confortables parcel·les de l’Estat del benestar. Però cal actuar amb determinació i fermesa, si volem véncer la malaltia. Corea ens n’ha mostrat un camí. Però ací ni tan sols se sent. Què es pot fer? Es poden prendre mesures arriscades sense que et tremole el pols. Però ací tenim governants que pensen abans en les pròximes eleccions que no en les pròximes generacions.

No és temps de política baixa o de baixa política. De partidismes. És temps d’unió. Deixar les decions en mans dels qui en saben. Dels tècnics. Perquè un virus no entén de consensos o equilibris entre partits. A Corea varen tancar les ciutats molt abans que el virus ja s’hagués estés per tot el país. La població s’instal·lava al mòbil una aplicació que li mostrava el lloc més proper al qual podia anar per a fer-se una analítica d’urgència per saber si estava infectada pel coronavirus o no. De la mateixa manera, aquesta aplicació et geolocalitzava i podia analitzar en temps real els fluxos i moviments de població.

És imprescindible que ens quedem a casa i respectem la quarantena. Està la nostra salut en joc. Hi ha coses que estan per damunt de qualsevol altra consideració. Perquè no és només la salut de cadascú de nosaltres, sinó que és això mateix i la salut dels altres, en especial dels més vulnerables. Si no som disciplinats, posem en risc els més dèbils. Els majors, els nostres avis, sobre els quals el virus s’està acarnissant. Per això a Corea l’aplicació de geolocalització controlava que cadascú de nosaltres respectara el confinament a què ens havíem de sotmetre. I si havíem d’eixir de casa nostra, enviàvem una sol·licitud perquè ens fóra aprovada. Així tots ens asseguràvem que les normes es complien i la lluita contra el virus era existosa.

Cal disciplina social. Perquè en aquests moments és quan es veu que la societat és un individu mateix. Que no som ningú si no és en comunitat. A Corea han pogut véncer la primera onada d’aquesta pandèmia mundial. Ha estat un cas d’èxit que la resta del món vol imitar. Fem-ho nosaltres també. Hi haurà qui diga que si és una política de dretes o d’esquerres, i per això la rebutjarà. No han entés res. El temps no està per vacil·lar, perquè la vida humana és el que ens estem jugant. Cal política valenta. I amb mires altes. Que pense en les pròximes generacions -no en les pròximes eleccions- i els garantisca un futur amb seguretat, salut i prosperitat.

Aquesta és la recepta, sense cap mena de dubte, per a véncer aquesta emergència sanitària en què ens trobem. I sense cap mena de dubte també és una recepta cap a la formació de la dictadura més totalitària i inexpugnable que no només haja existit mai, sinó que ni tan sols ha estat imaginada mai abans. Exagere? No he usat res en aquest text -ni tan sols cap figura retòrica- que no s’haja sentit aquests dies des de les més diverses tribunes per tal de fer front a aquesta pandèmia en què ens trobem.

Pensem en el Gran Germà que va dibuixar George Orwell amb el simple poder de saber perfectament on et trobes i què fas, i tindre la capacitat de decisió de com et mous i per on et mous. Si ja ens ho sembla amb els usos que fem ara com ara dels nostres mòbils, en què es pot convertir si això es posa en mans d’un organisme de control del Govern de manera explícita? Però -ep!- a Corea els ha anat bé. I a casa nostra tenim l’exèrcit al carrer i a la tele cada dia, dient-nos que estem en guerra.

I és que el dilema entre seguretat i llibertat és tan vell com la mateixa convivència en societat. Aquest és un camí costera avall que sabem com comença i també sabem com acaba, però davant del qual és impossible resistir-se de manera racional. Perquè qui no triaria un camí de plena seguretat i salut tot i que siga a canvi de restringir la seua llibertat? A més, si no tens res a amagar, de què et preocupes? Qui és capaç de respondre aquesta pregunta tramposa perquè aconseguisca eixir-ne victoriós d’una manera racional? No, és impossible. Perquè la por és un dels mecanismes més eficaços que tenim i que es troba arrelat en la més fonda de les profunditats de la nostra construcció com a espècie.

Es pot argumentar que es tracta d’una situació límit, excepcional, i que, per tant, s’hi han de posar en marxa mecanismes excepcionals, i que és fer un gra massa portar-se les mans al cap i parlar de totalitarismes per unes mesures que, tan prompte com passe l’alerta sanitària, deixaran d’aplicar-se. Sí. Segur? Precisament en això consisteix la doctrina del xoc: aprofitar les catàstrofes -i el xoc social que comporten- per poder imposar mesures que, en un altre context, de cap de les maneres no es podria fer.

I és que no n’estem tan lluny, de tot això. Quants racons de les nostres ciutats -i parle ja de racons- queden lliures de la vigilància d’una càmera, amb l’excusa de la lluita contra el terrorisme global? Les nostres societats democràtiques viuen en un món que ni tan sols Orwell s’haguera imaginat. Gràcies al que és pitjor encara: que nosaltres mateixos som els nostres propis Grans Germans. No hi ha cap poder coercitiu totalitari -d’explícit, és clar- que ens hi obligue. Però ho fem ben alegrement. I en base a valors tan nobles com la transparència i la seguretat.

Els mateixos que aplaudeixen els metges des dels balcons abans han pogut aplaudir un policia mentre reduïa a colps de porra algú altre que -pel que fóra- s’havia saltat l’estat d’alarma. L’exèrcit és al carrer i la gent trau les banderes i posa l’himne nacional en els altaveus de casa.

Avui és el coronavirus. Què ho serà demà? Ens agrade o no -i si no hi posem remei i combatem de manera decidida el canvi climàtic-, ens trobem davant de noves normalitats en les quals l’excepció serà precisament els moments en els quals no haurem de fer servir l’estat d’excepció.

La seguretat total no existeix. I, si existeix, no pagarà la pena de viure, això segur. Què podem fer, davant d’aquest nova normalitat d’emergència? No ho sé. Però el que sí que sé és que el millor virus per matar la llibertat és l’educació de la por. I eixa l’estem fent molt bé.