Només podria definir l’experiència d’entrar al món literari de Marta Orriols com a deliciosa. Primer amb ‘Anatomia de les distàncies curtes’ i després amb ‘Aprendre a parlar amb les plantes’, ambdós editats per Edicions del Periscopi, m’he endinsat en una escriptura intensa, plena de matisos i policromies, que es gaudeix de principi a fi, amb aquell plaer que vivim de vegades, que de tan bonic és una mica dolorós. Tant fa que ens remetem als relats breus com a la novel·la protagonitzada per la doctora Paula Cid: les atmosferes sentimentals que crea Orriols arriben molt a dintre i aconsegueixen tocar les tecles justes de l’evocació i el record.
Les pèrdues, ja siguen abruptes o subtils com l’amor que es gasta de fer-lo servir, i els terratrèmols interns que generen són els puntals que sostenen bona part de les històries de Marta Orriols, que al mateix temps transiten per una quotidianitat domèstica i reconfortant. L’adaptació als canvis i l’enyorança planegen entre línies, agredolces i terapèutiques: hi ha alguna cosa que cura en aquests textos i que fa plorar llàgrimes ben plorades, de les que són pluja que neteja els carrers i el cor.
Obres el llibre, entres al seu món de puntetes, et recrees en els detalls, copses d’una mirada els ambients, et fas amiga, fins i tot germana, dels personatges. Els reconeixes, els entens i t’encomanen el seu neguit vital, que també és el teu, tot i que potser ni ho sabies. Amb un sospir ben gran, que et nega el pit, passes la última pàgina i dius “que bo, Marta Orriols, que bo”.
