Coincideixen en les llibreries diversos títols que s’enfronten a l’actualitat política catalana. És temps d’eleccions i, doncs, el paper ve cotitzat. Almenys és un costum ben noble, aquell de plasmar negre sobre blanc les idees, les propostes i les visions del país de cara a demanar el suport en les urnes.

Sempre hi ha qui es plany que hi ha “massa” llibres de política, tot blasmant el “monotema”; però, si ho analitzem fredament i ens allunyem del populisme fàcil, simple i ximple, veurem que “massa” no és un qualificatiu que se’n puga aplicar. Fet i fet, si la qualitat i la quantitat solen estar en desacord la major part de les vegades, l’alternativa, per descomptat, és pitjor. Millor tindre a mà instruments de rendició de comptes i transparència.

En aquest sentit, és per això mateix, per la transparència, que hem triat l’enfocament contraposat d’aquests dos títols, perquè ací es troba ben clara i ben explicada la divisió estratègica entre l’independentisme. Es podria dir, fins i tot, que els dos textos dialoguen entre ells. Són dues propostes paral·leles, molt semblants i que ofereixen diagnòsis i remeis molts diferents per a la mateixa dolència. Vegem-ho.

En primer lloc, tenim el llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, President i Secretària General d’Esquerra Republicana de Catalunya, que porta per títol Tornarem a vèncer, en homenatge a Lluís Companys, i un subtítol que podria ser un clickbait, però que cal reconéixer que es troba respost d’una manera satisfactòria, tenint en compte les coordenades en què es troben els autors del text -i el país mateix-.

El principal problema que se li podria criticar a la proposa dels dirigents republicans és el mateix que se li podria plantejar al mateix Companys: tornarem a vèncer? Que quan hem vençut alguna vegada? Així, l’1-O va ser una victòria, sí, però insuficient. Si, per contra, valorem que fou una derrota, no va ser en va, ja que ens va aportar coneixement i experiència que ens serà francament ben valuosa per al proper envit.

Aquest bany de realisme, diguem-ne, té, però, un inconvenient molt important. És a dir, Junqueras i Rovira, en un dels punts clau del text, pivoten al voltant de la xifra de superar el 50% de vots a forces independentistes de manera clara i sostinguda i, de ser possible, en totes les eleccions que es plantegen, no només en unes al Parlament de Catalunya. És una opinió que es pot compartir o no (més enllà que al statu quo no se li demane el mateix), però el que no fan els autors és explicar en què canviarien les coses. Si en el text no queda clar, la meua opinió personal és que aquest fet no suposaria ni el més mínim canvi. Espanya hi reaccionaria igual que ha fet i fa.

Ara bé, una vegada llegides aquestes menys de cent pàgines d’un llibre menudet, no es pot dir que ERC no tinga un full de ruta. Es pot criticar que, en la pràctica, suposa aparcar la materialització de la república per a una data que hauria de deixar passar algun parell -o més- de legislatures més, si es volen complir tots els requisits que s’hi plantegen, però la proposta hi és. L’objecció més clara seria aquella que diria que, una vegada fets els deures (si això fóra possible) que es reclamen, els resultats serien els mateixos que la tardor de 2017, en un mite de Sísif renovat en què la pedra ara esdevé una urna.

En aquest sentit -i en segon lloc-, contraposem aquesta anàlisi a la que en fa Josep Costa, membre de la Mesa del Parlament a proposta de Junts per Catalunya i jurista i teòric de la secessió, en el llibre Eixamplant l’esquerda, que edita Comanegra; proposta que no podria ser més oposada que la de Junqueras i Rovira.

Així, Costa proposa que el que cal que faça l’independentisme és, com diu el títol, continuar eixamplant l’esquerda que els fets d’octubre de 2017 varen provocar-li a l’Estat. Si estirem tots, caurà l’estaca, vaja. Com veiem, si Junqueras i Rovira conclouen que l’1-O va mostrar que, amb tot això, no n’hi ha prou, Costa planteja que el que fa que no en siga prou és aturar-se ara mateix.

Malauradament, en aquest cas també hem de plantejar diverses objeccions al pensament màgic que s’hi planteja. És a dir, si adés hem dit que els condicionants i requisists que establien Junqueras i Rovira tenien un punt d’arbitrari, perquè tenen més de fites autoimposades que de torcebraços realment existents, ara, tot i que pensem que Costa és més realista en aquest sentit, quan assenyala que les febleses són molt més de realpolitik que no de xifres i lletres, també cau en el mateix pou en proposar perxes per saltar la tanca que no acaben de mostrar que siguen prou sòlides com per recolzar-s’hi.

Per dir-ho ras, curt, clar, català, i esmentant l’elefant en l’habitació: si Espanya enviarà igualment l’exèrcit amb un 48% dels vots a candidatures explícitament independentistes que amb un 52% o el que siga, és igualment ingenu pensar que una desobediència civil i pacífica massiva puga ser suficient per guanyar.

El que demostra, però, molt més encara que estem en període preelectoral és la quantitat de retrets cap a l’adversari que s’acumulen en les pàgines del llibre, que, en el cas de Josep Costa, si no volem amagar res i hem de ser fidels als fet, en són un fum. Molts menys, però (lògicament, perquè estem parlant dels primers espases), en el llibre de Junqueras i Rovira, que hi són, sí, però més implícits i vetlats.

Així doncs -i que no s’entenga com a derrotisme-, l’esquerda que queda evident que s’eixampla, una vegada llegits els dos textos, és la que hi ha entre les dues forces majoritàries de l’independentisme. La llàstima, però, és que, tot i que estiguen molt allunyades una proposta de l’altra, al meu parer pense que les dues són igualment de solvents i intel·lectualment sòlides. És molt fàcil criticar qui no troba una eixida en un atzucac de les dimensions com el que té plantejat el republicanisme català; per tant, l’exerici d’assenyalar els punts febles no és tant una crítica, com una lamentació.

El nostre desig seria, en definitiva, que, per un camí o per l’altre (de ser possible, pel més curt i ràpid dels dos, que, en el fons, això sí que ho compartim tots), arribem a l’objectiu cap al qual anem.