Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
21 gen. 2021
Llengua

La diglòssia a “Per davant i per darrere”

L’obra se’ns presenta com a bilingüe, però, en realitat, el que ens mostra és la realitat del fals bilingüisme que tenim actualment al País Valencià. És a dir, és una història de diglòssia.

En primer lloc, a la versió de la funció “en valencià” és quan el text serà bilingüe. En la versió en castellà, tota l’obra serà en castellà i no passarà res. El valencià és prescindible, perquè pot aparéixer o no. Però el castellà és imprescindible; és a dir, hi ha d’aparéixer sempre.

El que és el llenguatge formal en la metaficció de l’obra, serà en castellà. Els actors reciten el text en castellà. Quan, en la metaficció, ja no estan “actuant”, sinó que estan fent dels actors en la representació, aleshores ja podran parlar valencià. No tots, és clar, que el valencià no el parla tothom.

Hi ha també el tòpic de l’accent andalús -molt marcat- per fer riure, quan després resulta que aquesta actriu és “valencianoparlant”. L’actor que fa de Rocco -repentinat-, però, parla en castellà sempre, que seria la llengua que li atorgaríem si ens basàrem només en la imatge.

Finalment, el director de l’obra, que seria el gran referent de l’autoritat en la posada en escena. En aquest sentit, també ens mostra una diglòssia de manual. Parla en valencià quan s’adreça als actors valencianoparlants. En castellà amb els castellanoparlants. Però quan està ja en el seu treball, és ja el director i no la persona, llavors ho fa en castellà. Per a donar les ordres d’actuació.

Com hem dit: diglòssia de manual. Si hagués estat fet a posta per exemplificar com funciona aquest mecanisme de substitució lingüística, no podria haver estat fet millor.

Articles relacionats