L’escriptura de Jordi Colonques pot olorar-se. La fortor que puja de l’asfalt calent a l’estiu, la pudor que ve de la brutícia urbana, del detritus i la misèria humana, eixes olors indefinibles, t’apareixen, reals i intenses, a cada línia del seu text. Des de les lletres negres volen les mosques quan Colonques (Vila-real, 1976) disecciona la història tocant els detalls clau, l’artèria justa que t’irriga la imaginació com un torrent de referències, records i matisos. Amb fredor i distància, com un cirurgià, com un forense, l’autor talla la carn del relat, de manera precisa, i te n’ensenya els budells, pudents.

A ‘Llibre de morts’, la novel·la editada per Bromera que ha guanyat el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx, les defuncions que hi tenen lloc no criden l’atenció de ningú, però el lector sap pràcticament des de la primera pàgina que realment són assassinats. El destí dels oblidats, una taxonomia humana amb molts caps, és una temàtica recorrent a l’obra de Colonques, però en aquest cas concret, la vulnerabilitat de les víctimes i la impunitat dels crims treuen a la llum una maquinària invisible que transforma les ciutats en aparadors, arrossegant pel camí a les persones que estan als marges. 

Una violència asèptica, que frega l’humor negre, sobrevola tota la història, perquè a la mort te l’has de prendre una mica en broma per continuar vivint i més enllà del dolor dels vius hi ha les taules fredes de les sales d’autòpsies i els tanatoris, on els difunts ja no són persones, sinó trossos de carn. Al mateix temps, la línia fina entre les bones i les males persones es difumina en un degradat de grisos, com a la vida mateixa. Despietats i pietosos, bona i mala gent, es confonen pels carrers de la ciutat i es transformen a mesura que la necessitat i el benefici ho imposen, amb la supervivència com a objectiu. Decebedor? Probablement. Però humà i real, sense dubte.

Jo, ja em perdonareu, he conegut a l’autor amb ‘Llibre de morts’, però en realitat aquesta és la vuitena novel·la publicada de Jordi Colonques, un autèntic home del Renaixement que escriu, pinta, fa música i damunt és doctor en biologia, així, sense perdre el temps. I ara, vos prometo i em prometo que des d’aquest “thriller funerari”, com diu la contraportada, tiraré enrere en la seua producció literària, per conèixer-ne la resta d’olors que desprenen les seues obres. És cert que no totes les olors del món són agradables, però al llarg dels anys aprens que totes són útils i algunes, a més, necessàries.