Últims

En utilitzar el nostre lloc web, esteu d’acord amb l’ús de les nostres cookies.
26 oct. 2020
Llengua

La llengua del costat i la llengua de dalt

No he comprovat la veracitat de la història en concret; però, sense cap mena de dubte, ho és. Vull dir, hi hauria milers d’històries anònimes com aquesta en les mateixes coordenades concretes, tant temporals com espacials. Si no són els mateixos protagonistes individuals, n’hi ha d’altres que els poden substituir al 100%, amb les mateixes vivències i fets.

És a dir, a mi m’han explicat que la filla d’un mestre castellà establert a Torrent en el primer terç del segle XX havia de comprar la fruita al mercat per senyes. Així, si volia una poma, no podia dir que volia una manzana, perquè no l’entenien. Per tant, l’assenyalava. Per a altres paraules podria ser més fàcil. Valencians i castellans es podien entendre parlant cadascú a la seua manera i agafant paraules soltes ací i allà. Però si deies manzana i no assenyalaves què era això, poma en quedava massa lluny.

Torrent era una ciutat monolingüe valenciana fins ja entrada la postguerra. Els torrentins -llevat de quatre excepcions de poder, d’ordre terrenal i celestial i de coentor- no parlaven cap altra llengua en el seu dia a dia que no fóra el valencià. Una minoria menys minoritària -però no gens majoritària: quanta?- podia fer-se entendre en castellà, que no dominar-ne la llengua. Però això només qui havia de fer carrera d’alguna cosa. La grandíssima majoria no necessitava el castellà per a res. Era una societat endarrerida, agrícola -amb una indústria incipient, això sí- i, és clar, analfabeta. El valencià estava proscrit per a qualsevol ús que fóra mínimament culte; per tant, el castellà entrava a la mínima que això esdevinguera una necessitat. Tanmateix, el que explicàvem: el poble -entés com la gran majoria dels torrentins- ignorava la llengua oficial de l’Estat de manera absoluta i, per descomptat, desvergonyida.

Hi ha qui va vindre com a xiquet refugiat de la Guerra, cosa que li va comportar el malnom de Madriles, i va acabar fins i tot oblidant el castellà i no sabent parlant cap altra cosa que no fóra valencià. Hi ha qui va rebre el malnom de Garbanços, perquè es va justificar davant de la Guàrdia Civil que el detenia per estraperlo amb l’argument de descàrrec que el que ell portava no era això, que eren cigrones, que hi havia hagut una equivocació. I, és clar, més i més torrentins i torrentines que rebien hòsties i més hòsties a l’escola espanyola perquè se’ls escapaven a tothora les espardenyades, ja que era la primera vegada que tenien contacte normal amb el castellà. El gavinete? Nyespla.

Qui passege hui, 7 de juliol de 2020, per Torrent pensarà que estic delirant. De tot açò no en fa tant. Encara hi ha gent viva que ha conegut eixe Torrent. Molta. Així de radical ha estat el canvi en tan pocs anys.

Un canvi que, és clar, no s’ha esdevingut per art de màgia o per una igualment màgica intuïció o progressió de la natura. Si bé aquest text no té la intenció d’explicar aquest canvi, sí que té la vocació de recordar i remarcar que eixe canvi ha existit. Pot semblar una empresa absurda, però no ho és gens.

Tot açò em venia al cap mentre llegia un llibre de divulgació lingüística escrit amb tot el rigor filològic, però sense cap entrebanc d’expressió que no siga amb el bon humor, la ironia i el sarcasme: El castellà, la llengua del costat, d’Enric Gomà. Un llibre que explica aquestes obvietats des del punt de vista català del Principat, amb algunes poques incursions en la resta de territoris dels Països Catalans.

No es tracta de cap empresa absurda -recopilem-, però menys encara insignificant, sinó que va al moll de l’os de la ideologia supremacista espanyola, aquella que diu que tots els no castellans parlem la seua llengua de manera lògica, normal i natural, producte de la nostra pròpia evolució cap al progrés, quasi del nostre mateix aprenentatge a caminar drets, de les quatre a les dues potes. Doncs no. Fins fa quatre dies, el castellà era, en el millor dels casos, això: la “llengua del costat“. Per molt que a Torrent estiguera ben al costadet mateix, que ja fitem per l’oest amb pobles de repoblació aragonesa i, per tant, d’expressió fonamentalment castellana, tot i que amb els particularismes ben sucosos de la parla xurra (adjectiu que defineix aquelles comarques i que ací s’empra sense cap matís pejoratiu, que és ben cert que en té en el valencià col·loquial).

Quan no era “la llengua del costat“, el castellà era la “llengua de dalt“. La que servia per xafar-te i esclafar-te la teua. Així de clar i senzill. Així de revolucionari és dir la realitat de fa només unes dècades, en aquestes altres coordenades temporals, però que són les mateixes en la dimensió espacial. Perquè de la llengua del costat ha passat a ser la llengua de tot arreu, però la llengua de dalt encara ho continua sent.

Articles relacionats

Deixa un comentari

Els camps obligatoris estan marcats *