Si hi ha cap tipologia d’imatges que definisca la nostra contemporaneïtat, sense cap mena de dubte és la imatgeria post-apocalíptica. Quan fem una cerca senzilla per les xarxes -i mirem més enllà dels selfies, és clar, que això serà debat per a un altre moment, d’aquesta era de la imatge i del jo i de la imatge del jo-, és molt senzill trobar-nos amb imatges d’edifics abandonats, de paisatges en què la natura ha ocupat i s’ha apoderat d’allò que en un temps pretèrit era la civilització. No es tracta, però, d’una moda que nasca del no-res o que no tinga una explicació en el nostre subsconscient col·lectiu. La tragèdia que ens defineix com a època és Txernòbil.

Marina Garcés fa una diagnosi dels temps en què vivim. S’ha acabat la modernitat i la seua fe en el futur. S’ha acabat la post-modernitat i la seua fe en el present. Vivim la condició pòstuma: aquella en la qual el “no future” no és un eslògan, sinó la plasmació de la nostra mortaldat com a civilització. Per això ens fascina el post-apocalipsi. Perquè, en essència, ja hi som: l’hem viscut com a abstracció en la nostra ment i ara esperem a viure’l en els nostres cossos. L’esperem com a inevitable. I per això fotografiem i ens fascinen els paisatges que ja ens el prefiguren, perquè són el present del nostre futur, són cambres fosques a l’aire lliure.

Davant d’aquesta condició pòstuma, Marina Garcés ens proposa una nova il·lustració radical: nova, perquè es tracta de superar els deliris de supremacia de la modernitat, que ens varen portar a les grans massacres en nom de l’ordenació del món sobre la racionalitat depredadora; il·lustració, perquè propugna el dubte i el sentit crític com a màximes, i radical, perquè la seua finalitat de reformular aquest programa des de l’arrel.

Vivim la condició pòstuma en què reaccionem amb cures pal·liatives davant de les emergències que vivim al nostre voltant. Emergències climàtiques, emergències socials, emergències polítiques. Davant d’això, l’heroisme és el rescat: rescatar un cos que s’ofega a la mar, interposar el teu cos per evitar un desnonament, etc.

Ara bé, és el nostre deure -quasi com a imperatiu moral- de ser conscients dels temps en què vivim; de ser contemporanis, es podria dir, fins i tot. I, així mateix, és també la nostra tasca de bastir una alternativa que ens allibere d’aquesta condició pòstuma. Si es tracta de guanyar el futur, com retòricament se sol gastar en certs lemes polítics, ara la revolució passa per simplement tindre’n.

És a dir, en realitat, ací estem parlant de guanyar el límit. Perquè és evident que no hi ha planeta B, però és que, de fet, no li’n cal. El planeta no està en risc. El que està en amenaça és la nostra pròpia supervivència. El que hi ha d’haver és una civilització B, que no deprede la seua pròpia casa, que siga conscient dels límits que no pot traspassar. Que tinguem límit, doncs.

La condicio pòstuma vol dir que vivim en els temps en què les distopies es transformen en realitat. Ara com ara ens fascinen perquè estan a tocar, però no les tenim ací. La covid-19 ha fet saltar pels aires aquesta il·lusió. La pregunta és si podrem reaccionar davant del xoc que suposa assimilar que la història potser sí que s’ha acabat, però no de la manera que preveia l’altre.