Michelangelo La Spina

No sé molt bé com ha passat, però de sobte escric ressenyes. En este cau ja en porte tres, dos llibres i una pel·lícula. Escriure sobre una novel·la és una gran responsabilitat, perquè per una banda no has de fer-ne spoiler i, per una altra, has de fer-ne una bona anàlisi. No sé a vosaltres, però a mi em fa molta por i respecte, sobretot quan davant tinc una novel·la de molta qualitat. Qui em va donar la clau per fer bones crítiques fou Daniel Monfort, qui en una conversa per Twitter em va dir: “si un disc no m’agrada, passe de criticar-lo negativament: millor li faig crítica només als discs que m’agraden“. Santes paraules! Per a què criticar una cosa si és roïna? Millor no fer-li publicitat i així augmentar la curiositat de qui no es fia del teu criteri. Seguint, per tant, el consell de Dani, estic ací per parlar del nou llibre de Mònica Richart. I clar, si vos estic escrivint açò és perquè… Spoiler: el llibre és molt bo.

D’acord, de moment va tot bé, només he fet l’spoiler de dir que el llibre és bo. Per ara, ni Mònica ni l’editorial el Bullent em mataran. Seguim, ara toca parlar de Mònica Richart, l’autora del llibre La dona invisible i premi Soler i Estruch 2021. Mònica és una escriptora molt jove d’Antella, a la Ribera Alta -segons alguns, la Ribera bona-; va estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona i ja ha escrit dos novel·les, les dos premiades. Mònica és un torrent desbocat d’imaginació i creativitat; ho vaig descobrir amb “violeta i el llop”, la seua primera novel·la, editada per Bromera i guanyadora del premi València Nova de Narrativa de la Institució Alfons el Magnànim. Li la vaig regalar per reixos a la meua germana, que la va acabar en poc més de quatre hores. Sorprés per eixa velocitat, la vaig llegir jo també i, sí, és una novel·la que enganxa. No sé com ho ha fet, però Mònica ha trobat la fòrmula de la droga per enganxar a la lectura en valencià a tothom.

Però la Mònica Richart escriptora no naix del no res. Al seu blog, “a poqueta nit”, ja ens deixava pistes de la seua gran creativitat, amb tres premis: en 2013, “Per a tu, que l’has vist”; 2015, “Remiehzla”, i 2016, “14.58”. L’experiència al món dels jocs de rol també va contribuir a desenvolupar eixa imaginació. Fa un parell d’anys, ens va regalar a Twitter un relat escrit en un fil on ens contava la història d’un misteriós veí que va tindre a Rocafort. I com Mònica no s’acaba mai, ara tenim La dona invisible.

Arribats ací, només em queda parlar de Mihaela, “la dona invisible”. La novel·la ens conta la dramàtica història de Mihaela, una dona que ha patit tota la vida i que ha sigut invisibilitzada per la societat. Acompanyats de Mihaela, viatgem per una història principal amb misteri que va paral·lela a moltes altres històries que també són invisibles, que l’autora busca fer-les visibles. Emigració, violència de gènere, lluites de poder, salut mental i la vida mateix. Mònica Richart aconsegueix fer-nos riure i plorar, per així fer-nos pensar i reflexionar sobre el que realment s’ha de reflexionar: les històries amagades de Mihaela. La dona invisible és un d’eixos llibres que són necessaris, un llibre que arriba a totes les edats i públics, i que demostra com ha madurat una escriptora, qui, en poc de temps, ha sigut capaç d’escriure dos novel·les i obtindre dos premis importants.

Qui em seguiu a Twitter, sabeu que jo no llegisc llibres, perquè els llibres m’acompanyen en mil històries i reflexions. Umberto Eco ja ho va dir: “Chi non legge, a 70 anni avrà vissuto una sola vita: la propria! Chi legge, avrà vissuto 5000 anni: c’era quando Caino uccise Abele, quando Renzo sposò Lucia, quando Leopardi ammirava l’infinito… perché la lettura è una immortalità all’indietro”. Mònica Richart en este llibre ens conta una història d’histories i, per tant, ens fa més immortals encara.

La literatura catalana, com tantes altres literatures del món, invisibilitza voluntàriament o involuntàriament el talent de les dones. Darrere de l’argument que no hi ha dones que escriuen, o que n’hi ha poques que es presenten a premis, tenim com a societat un problema que no volem corregir. En l’entrevista que li van fer a Mònica Richart per promocionar el seu llibre a Alacant, ho va deixar caure: “…jo soc bastant insegura i tinc dubtes sobre si el que faig està bé o no i fins al moment en què em diuen que he guanyat un premi no estic del tot convençuda que la novel·la és realment bona“. Esta sensació és comuna en moltes escriptores, una sensació que és conseqüencia de la societat patriarcal en què vivim, on les dones sempre han de demostrar el seu talent i vàlua. Davant això, les editorials tenen l’obligació social de buscar el talent i donar seguretat a tantes escriptores amagades darere de la síndrome d’impostora que mai escolliren tindre. Per sort, Mònica Richart s’ha trobat en el seu camí l’editorial Bullent, una editorial que posa en valor eixe talent que tenen tantes escriptores.

I bé, fins ací esta ressenya, d’un llibre que m’ha encantat i d’una escriptora que admire i a qui li desitge tots els èxits del món. Sense que es note molt que soc fan seu, que crec que ja s’ha notat, espere que la seua imaginació i creativitat ens permeten viure moltes més històries, que, amb premis o sense, de segur seran totes extraordinàries, per fer eixe viatge a la immortalitat al revés!