Què demanem a una novel·la negra i per què ens serveix? En primer lloc, és fonamental que hi haja un crim, però no -o no només- per realitzar piruetes i colps d’efecte per esbrinar qui és l’assassí, sinó com a detonant per traure a la llum, com a fet excepcional, els corrents del dia a dia d’una societat. És a dir, un crim fa explotar uns equilibris podrits sota els quals hi ha un miratge del que anomenem com a normalitat.

En segon lloc, és clar, necessitem uns personatges. I uns personatges que, al mateix temps que caracteritzen el seu temps, han de tindre una bona capacitat de seducció. Han de ser arquetípics per tal que ens hi identifiquem, però també han de tindre una singularitat perquè no ens passen desapercebuts. Necessitem, és clar, una víctima i un investigador, però més encara necessitem tot un ventall del que podríem qualificar com a secundaris principals que giren al voltant dels fets que s’hi esdevenen.

En tercer lloc, necessitem un paisatge. Una ambientació i una caracterització dels llocs en els quals s’esdevenen els fets, que han de ser recognoscibles i que ens han d’interpel·lar en les nostres vivències. Així mateix, si bé aquesta escenificació ha de ser realista, sobretot ha de ser versemblant. No es tracta, és clar, que els fets hagen passat, sinó que tothom estiga d’acord que podrien haver passat.

En definitiva, una novel·la negra és una crònica del present. Fins i tot quan els fets estan ambientats en un context històric passat o en un imaginat context futur, ens ha de parlar d’allò que caracteritza la nostra època i extraure’n lliçons. No és pot obviar que, per dèficit o superàvit, una novel·la negra, en certa manera, ens fa de moralista.

Juli Alandes té tots els ingredients per cuinar un gran relat i les bones arts perquè aquest quede fet al punt, ni massa -ni massa poc- cuit. Ara mateix, podem afirmar sense fer cap exercici de gosadia ni de llançar campanes al vol que Alandes és el narrador de gènere negre més en forma de les nostres lletres, el millor escriptor de novel·les de “lladres i serenos” -com en deia Joan Fuster- des de Ferran Torrent. Seria interessant investigar les raons per les quals la millor producció del gènere es dóna al País Valencià, però açò seria matèria també d’una altra novel·la negra.

I Caça major és una nova mostra d’aquest bon ofici. Ja des de la primera pàgina, és una delícia llegir com parlen els personatges, amb eixe català fronterer del Matarranya, amb total porositat entre els llindars administratius aragonesos, catalans i valencians. És a dir, una molt bona ambientació, amb una localització atractiva i una trama que ens parla de la nostra època més descarnada, amb els diners com a màxim déu a l’altar del qual tot sacrifici és mínim, i uns personatges que funcionen de meravella.

I, finalment, ens retrobem amb el fil que lliga les històries d’Alandes, Miquel O’Malley, un poli filòsof que és una gran creació en la línia dels grans antiherois de la història del gènere, etern perdedor i etern idealista, com a bon cínic fracassat.

Un plaer de lectura escrita amb ambició i molt bon ofici literari. Què més es pot demanar a un llibre? A una novel·la negra, res més.