En gener de 1967 es publicava el disc de debut de The Doors. I aquesta efemèrides ens serveix per a explicar per què la música que es va fer en els 1960 i 1970 és i serà sempre superior a la resta. Ja ho va dir Homer Simpson i és una veritat irrefutable. Anem allà.

Agafa el començament de “Break on Through (To the other Side)“. Escolta quan entra la bateria. Deixa tres segons i para. És molt important que pares!

Sí, efectivament, és un “beat” de Bossa Nova! Per exemple, a mi em recorda molt “Mas que nada!” de Sérgio Mendes, que sonava molt als USA en eixe any de 1966.

Després d’això, als tres segons, entra un riff de guitarra distorsionada en cinquenes. Podria ser un riff de baix, de com agafa les notes greus, però The Doors no tenien baix. El baix el feia Ray Manzarek amb un teclat.

I, una vegada li trobes la lògica a eixe riff que no s’havia sentit quasi mai (com si destilares “You Really Got Me” de The Kinks de camí a Black Sabbath), apareix Jim Morrison mirant-te a la cara, desafiant-te, i diu:

You know the day destroys the night
Night divides the day
Try to run
Try to hide
Break on through to the other side!

WHAT THE FUCK! En una època en la qual la revolució ve cantant “she loves you, yeah, yeah, yeah“, recuperem lletres tan bones i treballades en melodia, rima i ritme del jazz. Però que dimonis vol dir això?

Recopilem. En 20 segons tenim:

  • Una bateria de Bossa Nova.
  • Una guitarra en cinquenes distorsionada que sembla un baix.
  • Un tipo que ens mira a la cara i ens diu que el dia destrueix la nit, que la nit divideix el dia i que correguem, ens amaguem i ens colem en l’altre costat al mateix temps que eixa bateria canvia el ritme i eixa mateixa guitarra canvia el riff per un de més violent encara.

D’açò fa 54 anys. I encara eixos 20 segons són un impacte del qual no et recuperes.

Per entendre com això va ser possible, hem de tindre en compte que els tipets que varen revolucionar la música en els anys 1960 havien crescut en els 1950 mentre escoltaven sobretot Jazz i el primer Rock & Roll. Ací s’ajuntava Miles Davis, Frank Sinatra i Elvis Presley.

Llavors l’educació musical en la música popular era realment bona. No hi tenies més remei! Si sintonitzaves la ràdio, això era el que sonava!

Si anaves a veure una pel·li de Hollywood per a passar l’estona, et trobaves que tenia uns diàlegs que farien que una pel·li trencadora indepedent actual semblara una pel·li de Steven Seagal, o això. Penya purgada pel McCarthyisme que havia de signar amb pseudònim; escriptors que s’havien de guanyar el pa amb treballs alimenticis. Dashiell Hammett, William Faulkner, Dalton Trumbo… eren guionistes de Hollywood!

I, és clar, havien escoltat els bluesmen, tant els acústics com els elèctrics.

I no és que hagueren llegit: és que havien de llegir. Aldous Huxley (“Un món feliç“) dóna nom al grup amb les seus “portes de la percepció“. “Break on Through” segueix la mateixa línia. Era “cool“, era la moda: havies de conéixer tot eixe món per estar al dia.

Havies de rebel·lar-te sense causa perquè formaves part d’una generació que descobria que ho tenia tot pagat després del gran desastre de la II Guerra Mundial. Que naixia de les cendres amb la convicció que una tragèdia com aquella no es podria produir mai.

Però que veia com apareixia la lluita del tercer món, que podrien córrer la mateixa sort que els seus pares al Vietnam, i aquesta vegada lluitaven en el bàndol equivocat. Que havien de matar, com totes les generacions, el pare. I, per tant, criticaven les pors i el teòric conformisme d’unes generacions anteriors que havien vist l’infern a la terra.

Havies de trencar les convencions i obrir les portes de la percepció cap a l’altre costat.

I, és clar, els somnis de la raó produeixen monstres. Aquest camí et podria portar a l’autodestrucció sense ni adonar-te’n. Et portava segur a la destrucció, això sí.

Però la força creativa que es va viure probablement siga irrepetible.

Què s’hi pot comparar amb dignitat hui en dia i no fer vergonya?