Serveix per a res, el premi Nobel de Literatura? Per a ben poca cosa, si hem de ser sincers. Perquè Haruki Murakami torne a ser trending topic, ja que no li l’han donat tampoc enguany -arribarà el dia, segur-. Perquè les cases d’apostes facen negoci i apareguen citades en la premsa com a font dels llistats de favorits. Perquè totes s’equivoquen i guanye algú que ni tan sols estava en les travesses. Perquè l’autor premiat rebutge el guardó i, per tant, li atorgue el valor real que té, encara que, en el fons, tots sabem que aquell lletraferit insubornable hauria venut la mare igualment per tal que li’l donaren i poder refusar-lo.

El mateix amb la cultura i la literatura catalanes: perquè, un altre any, no tinguem el nostre Nobel particular i, per tant, ens continuem flagel·lant perquè no ens accepten en el club dels majors, quan la realitat és que ens hi acceptaran el dia que ens hi hàgem fet (és a dir, que tinguem un Estat) o que ens hàgem mort, com feren amb els occitans. Fet i fet, perquè Bob Dylan el guanye, el món s’escandalitze i Bernat de Bertradorn i escriga un sirventés en què es descollone de tota la gran ofensa.

En definitiva, un premi Nobel serveix per a moltes coses, excepte com a valoració objectiva de la qualitat literària de res. Una gran i gegantina foguera de les vanitats que fa moure el vessant crematístic de la literatura. És a dir, que fa moure el món literari.

Enguany, la premiada ha estat la poetessa nord-americana Louise Glück, qui, és clar, no estava en les travesses. Ni en les travesses de qui no està en les travesses. Però ací ens n’alegrem. I molt. Perquè, tot i que només hi ha un llibre de Glück editat en la nostra llengua, Nit fidel i virtuosa, ho està en les tan xicotetes com grandíssimament meritòries Edicions del Buc, amb el quarter general (l’apartat de correus, vaja) a la Pobla de Farnals. No és que aquesta bona nova signifique que els seus editors, Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis, es puguen jubilar, però si vol dir que poden quadrar algun que altre balanç perdut, benvingut Nobel siga.

Pel que fa l’argumentació literària de l’Acadèmia sueca respecte a les raons per a la concessió del premi (si és això importa), es tracta de la “inconfusible veu poètica” de Louise Glück, qui, “amb bellesa austera, fa universal l’existència individual“. Com ja havíem advertit, podria ser una frase ideal per als sobrets de sucre que repartisquen en el ball de lliurament del premi, si és que enguany, amb el permís de la Covid-19, es realitza. Que el més segur serà que no.

En definitiva, Glück és una poetessa novaiorquesa d’ascència alemanya -com el seu cognom indica- i que -al marge de tota la pompa i l’ostentació dels premis literaris (que en té un fum)- paga la pena de llegir. Literatura confessional i de l’experiència amanida amb reintepretacions i reescriptures dels clàssics i mites grecs. Que el Nobel servisca almenys una miqueta.