Revolucions
Algunes revolucions triomfen i donen lloc a nous sistemes. Si al final es desvirtuen, entenem que és culpa sobretot de les persones i del pas del temps, que tot ho altera. D’altres revolucions, però, comencen com una gran esperança i de sobte acaben dissolent-se en…
El vinil i l’amor
Quan l’agulla baixa i cruix l’estàtica, hi ha implícita una cura especial en els gestos, una delicadesa en el tracte dels objectes. Hi ha amor en el respecte amb què es cuida la fragilitat d’un disc.
Terratrèmols
Algunes vegades passa que una cançó et sorprèn perquè, de sobte, et colonitza i t’esgarrifa, començant per la pell de gallina al final de l’esquena, ascendint per la columna vertebral i eriçant tot el trajecte que recorre, des de les oïdes fins als budells. Passa…
La vida és allò
És molt fàcil, tan fàcil, deixar-se portar per la inèrcia de les obligacions, els plans i la sensació de que la vida és llarga, molt llarga. Que tot arriba, que hi ha temps de tot. Ja en parlarem, ja ho faré l’any que ve, ja vindran temps millors.
Novedades Casino: anar-se’n, però per tornar
A finals d’abril, en ple confinament, s’anunciava a xarxes el tancament de la botigueta del carrer Borseria de València, un petit reducte de curiositats que ens tornava la fe en la vida més enllà de la gentrificació i el turisme. Novedades Casino despenjava el seu rètol i tancava les seues portes després de quatre anys, alhora que un núvol de desànim s’estenia per damunt de la gent que estimàvem eixe lloc inclassificable, ple a caramull de troballes i d’objectes molt fàcils d’estimar.
El miracle i l’abisme
Podria parlar de l’absoluta originalitat dels seus giravolts semàntics, però sempre em quedaria curta. De la fluïdesa d’una narrativa que t’arrossega. O dels personatges de carn, ossos, problemes i arestes que t’entren a dintre i et colonitzen.
Del dolor i el dol
El dolor sovint no et deixa ni pensar, es trasllada al cos, et noqueja i t’arrossega aigüera avall. La realitat, que tampoc consola una merda, és que només és el temps qui fa de sutura de la carn encetada.
Una línia tan tènue
‘Visc, i visc, i visc’ és una caminada per la línia tènue en la que sovint transitem sense adonar-nos-en. La vida és fràgil i s’acaba, no som gran cosa, però tendim a creure’ns immortals. Per això aquest llibre trasbalsa i es converteix en un memento mori en tota regla i una mirada sobre la brevetat del nostre pas per aquest món: perquè ens interpel·la sobre el nostre propi trajecte.
