Començo a escriure el pròleg amb una idea fixa: acabar-lo de seguida, fer-lo curt perquè no interfereixi gens en el seu objectiu, que és precisament dir que ja el podeu deixar estar i que si us plau passeu a la teca, llegiu aquest llibre que teniu ara a les mans, aquesta anàlisi exhaustiva, aquesta enumeració ordenada, aquest retrat imprescindible del nostre temps.
Rafa Xambó és sociòleg i escriptor, a més de músic, i ha posat els seus coneixements al servei de la raó, és a dir, i seguint l’accepció que aquí s’hi adiu del diccionari, al servei de la capacitat de raonar, de discórrer, de discernir la veritat. Ha analitzat més de quatre-centes cinquanta peces periodístiques (són escrits de l’any 1993 i, per tant, de paper) i una quarantena llarga de vídeos de televisió, ho ha ordenat, ho ha disseccionat acuradament, ho ha comparat, ho ha contextualitzat, hi ha assenyalat les mentides i les errades i els silencis i les intencions, i ara ens ofereix els fets per al nostre enteniment.
Que ja ho sabíem, per exemple, que el diari Las Provincias va encapçalar una campanya intensa i ignominiosa que negava el caràcter polític de l’assassinat de Guillem Agulló, que pretenia criminalitzar la víctima i presentar, en canvi, els assassins com a víctimes. Que ja ho sabíem i que cíclicament s’ha anat explicant, un article aquí i un altre allà i tants com convingui, però és que ara Xambó ho ha aplegat tot, sistemàticament, ho ha comprovat, rigorosament, i ho ha ordenat per a mostrar-nos-ho, nítidament.
El resultat d’aquest treball és un llibre important des de tots els punts de vista. «Anàlisi crítica del tractament mediàtic i judicial», diu el subtítol. I és això. I és més que això. Desbrossa, pas a pas, notícia a notícia, diligència a diligència, cadascuna de les branques que van teixir un bosc espès de silencis i d’impunitats, de realitat tergiversada. Descriu l’interès compartit per altaveus mediàtics, estaments judicials i cossos armats de l’estat espanyol a l’hora de fixar un relat propi, d’elaborar «realitats alternatives», prescindint dels fets o les proves o la veritat. Contextualitza, també, d’entrada, i això és important: l’assassinat de Guillem Agulló com a conseqüència dels anys de violència política al País Valencià i contra el País Valencià («No és, doncs, un fet aïllat, sinó que s’inscriu en un continu de violència feixista»).
I és esfereïdora l’enumeració d’assalts, l’un darrere de l’altre, la visió de la violència d’extrema dreta espanyolista feta pràctica sistematitzada, igual com és important també l’exemple concret, aturar-se a conèixer de prop un cas paradigmàtic, la pallissa que va rebre el professor de Sociologia de la Universitat de València José Manuel Rodríguez Victoriano, la inacció policíaca, la por dels testimonis, la importància de la denúncia pública. El capítol que li dedica Xambó es diu «Podrien haver-lo matat». Va passar el 23 de maig de 1992. Encara no en feia ni un any, quan, l’11 d’abril de 1993, aquella mateixa violència nazi-feixistoide assassinava el jove Guillem Agulló.
He dit que aquest llibre és una anàlisi sistemàtica i una ordenació dels fets i una enumeració rigorosa. No significa, però, que sigui fred. En absolut. Perquè en tot moment manté la perspectiva, el batec, la humanitat. En la mateixa estructura hi ha la declaració de principis: comença amb la veu de Rafa, un amic de Guillem, l’amic que aquella nit, a Montanejos, es va treure la samarreta per tapar-li la ferida, i acaba amb les veus, sempre dignes, sempre humanes, dels pares, Carme i Guillem. Perquè parlar de Guillem Agulló és, sí, parlar de la història contemporània d’aquest país, de la història i de l’ara mateix també, aquesta perspectiva general, però alhora, és comprendre i tenir sempre present que el seu nom, els dels seus amics i amigues, els dels seus pares i germanes, no són lletres escrites en un paper o una pantalla, sinó persones. Persones concretes amb el seu sofriment també concret. El llibre comença per les persones i acaba en les persones, com per reconfortar el lector amb humanitat després de tanta ignomínia, com per recordar-nos qui som, què és el que importa.
Guillem Agulló i Salvador era un jove de Burjassot, intel·ligent, esportista, antifeixista, independentista. Nedava, li agradava el futbol, l’ska. Tenia somnis i dèries i esperances i divuit anys quan el van assassinar.
Havia anat d’acampada a Montanejos. Allà, un grup de nazis el va reconèixer, el van anar a buscar, el van acorralar, el van colpejar i li van clavar una navalla al cor. Van fugir xisclant arribaspaña i franco i el caralsol.
Aquella mateixa nit i l’endemà mateix al matí, ja es va marcar el què i el com de les coses que van succeir després i que queden tan clarament recollides en aquest treball. Tan sols veient què va passar aquella mateixa nit, que es van emportar Guillem moribund a Castelló, que van retenir els seus amics a Montanejos, que no es van preocupar de detenir els assassins, ja queda marcada la senda oprobiosa. La diferència de tracte entre els uns i els altres és més que significativa. Aquella mateixa nit. Actuant per inèrcia. La rutina sinistra. Significativa. Van dur els amics i les amigues de Guillem a l’ajuntament, escriu Xambó, «on van romandre asseguts en cadires durant hores. Cal insistir que eren menors, que advertien els guàrdies de la seua condició de menors, que demanaren, amb insistència, que avisaren els seus pares i que en cap moment se’ls va fer cas». Havien vist com mataven el seu amic i els van tenir allà tancats, així. L’endemà al matí els van fer declarar. Fins passades les dues del migdia, els hi van tenir. Després els van seguir fins on hi havia les tendes de campanya. Perquè les recollissin. I fins a l’autobús de línia. Per poder tornar a València. I això: «En tot el temps que els van tenir retinguts a l’ajuntament no els van donar res per a menjar o beure».
Des del primer moment, per tant, es van establir els termes: a qui tanques i a qui no, a qui assenyales i a qui no, a qui intimides i a qui no. A qui i a les idees de qui, que aquesta mena de maniobres afecten directament persones concretes i són al mateix temps avisos dissuasius per a la resta.
També en el camp del relat dels fets, de la terminologia escollida a l’hora de presentar-los, gens innocent ni una cosa ni l’altra, hi va haver una formació de batalla establerta. Alguns hi van participar de manera activa, militant, agressiva (Las Provincias, clarament, provadament, a la llum d’aquest estudi), d’altres potser hi van caure per desídia, per inèrcia, per interès o per desinterès o per jo què sé (aquell Informe Semanal de la TVE tan sensacionalista i amb tan «clara desproporció a favor de les veus d’extrema dreta», per exemple), però el cas és que des del començament es va voler establir un marc de referència molt concret que passava per la vella i coneguda olor de criminalitzar la víctima i de presentar l’agressió com una «baralla entre joves» (cosa que complia una doble funció: d’una banda, substituir l’agressió per la imatge de «baralla», que implica dos contendents en igualtat de condicions, i, de l’altra, treure al crim la càrrega política i, per tant, evitar també de parlar dels grupuscles feixistoides operant impunement al País Valencià, evitar de parlar de les seves connexions i dels seus protectors).
Aquí caldria obrir un apartat llarg per destacar la creació del fantasma del puny americà. No va ser l’única maniobra de tergiversació de la realitat, però sí una de les que potser mostren més clarament l’ignominiós modus operandi. Va ser un element que es van treure de la màniga els advocats de l’assassí confés, quan finalment es va lliurar a la policia (un acte coordinat amb els altres del seu grup, per cert), i, a la declaració plena de mentides, hi va sumar que Guillem el va agredir a ell amb un puny americà (que és una estructura metàl·lica que s’ajusta als artells per a colpejar). Ningú no el va veure mai, el fantasmagòric puny americà, no hi era ni hi va ser, però es va materialitzar mediàticament, a còpia de repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho. Els advocats defensors ho van fer servir al judici. Sense cap prova més que la pròpia afirmació. Las Provincias en va fer bandera. L’obsessió era sempre la mateixa: lligar per insistència el nom de Guillem a un acte violent. Aconseguir crear aquesta associació.
Rafa Xambó enumera alguns principis clau del Codi Europeu de Deontologia del Periodisme: comprovar adequadament les informacions, distingir els rumors de les notícies, diferenciar clarament notícies i opinions, que les opinions no intentin negar o amagar la realitat dels fets o les dades… El comportament de Las Provincias era conegut, igual com era sabut que no podria passar la prova del codi deontològic. Ara, per fi, algú ho ha demostrat. Més que això: l’anàlisi conclou que aquest diari va ser el principal actor i executor de la campanya mediàtica perpetrada contra la víctima d’aquell crim feixista, contra el jove Guillem Agulló.
I sí, la denúncia és important. Aquest retrat precís i cru. És important la denúncia pública i el coneixement també: treure a la llum i explicar els mecanismes de tergiversació de la realitat que es posen en marxa des de determinats engranatges mediàtics, per exemple. I és important, sobretot, no perdre de vista que, malgrat el poder que ostentaven, malgrat el dolor que van causar, no se’n van sortir. Pretenien amagar que a Montanejos hi va haver un assassinat polític, estrafer el món a mida del seu interès, encomanar l’oblit i perpetuar-lo; van fracassar. Aquest país va fer que fracassessin. I va convertir Guillem Agulló en símbol de llibertat.