La primera vegada que vaig veure la foto de Rafa amb sa mare (llavors no sabia que era sa mare) al diari Las Provincias, vaig llegir el peu de foto (“a la izquierda, Miguel Morató, abogado de Cuevas. A la derecha, Rafa […], testigo de la acusación, ayer a la salida del juzgado”) i vaig concloure que el diari aprofitava, en la seua línia habitual, per a fer un assenyalament perquè els feixistes el tingueren en la seua llista de possibles objectius. No la vaig veure el 1993, quan la publicaren. La mirava ara, quan havia decidit estudiar el tractament mediàtic de l’assassinat de Guillem Agulló.
L’abril de 1993, jo tenia dos fills; el major encara no havia fet els dos anys i el petit tenia huit mesos. Tenia poc de temps per als diaris. La meua vida era un continu imparable de classes a la universitat i feines domèstiques. A més, ens havíem passat el Nadal anterior amb el fill petit ingressat per una hèrnia de hiat, que ens va obligar durant anys a mantenir el control postural del xiquet perquè es restablís a poc a poc. Així que el meu entorn més pròxim em tenia totalment lligat als deures familiars. Ens havíem traslladat a viure a Algemesí, el meu poble, buscant una mica de suport, així que cada dia anava i tornava de València i em capbussava en l’espai de la criança. M’havia sacsejat la mort de Guillem i em sentia impotent i allunyat de la possibilitat de participar d’alguna manera en la denúncia i les mobilitzacions de suport a la família i contra el feixisme. Tot i que aleshores no coneixia el seu pare —potser havíem coincidit en alguna reunió—, érem companys de militància a la Unitat del Poble Valencià. I, si la mort de qualsevol persona a mans dels feixistes és repugnant, el fet que fora un jove i fill d’un company encara ho feia més dolorós.
Després de més de 450 peces periodístiques als diaris de paper i una quarantena de vídeos de les notícies sobre el cas Agulló tretes de RTVE i RTVV, després de totes les anàlisis, continuaven faltant-me dades bàsiques. Havia tingut algunes converses, en els darrers anys, amb Guillem pare i Carme, la mare de Guillem, però sempre havien estat en actes públics, amb més gent pel mig, i amb un cert temor de ferir-los per la meua part, de fer-los remoure una vegada més una experiència tan trista i terrible, la de l’assassinat del seu fill. Els havia explicat el treball d’anàlisi que estava fent i els semblava molt bé i el consideraven necessari. Tot i això, jo mateix evitava entrar-hi a fons. Sempre ho deixava per a més avant, per a quan fora imprescindible.
Llavors fou quan vaig decidir buscar altres interlocutors per a les llacunes que em faltaven. Vaig localitzar Txema Laullon, que havia sigut l’advocat de l’acusació per part de Maulets. Txema se n’havia anat a Madrid a treballar i viure, després del judici, profundament fastiguejat per la sentència vergonyosa que estalviava la presó a tots els còmplices de l’assassí Pedro Cuevas. Havia tornat a València en jubilar-se i, tot i que encara el removia recordar i parlar del cas, va acceptar una conversa amb mi. M’interessava especialment que em parlés de la instrucció del sumari. Em va assegurar que la jutgessa d’instrucció de Sogorb havia fet molt bona feina i que em convenia accedir als documents de la instrucció. De resultes d’aquesta conversa, hem aconseguit la pràctica totalitat del sumari i que l’Arxiu Històric de la Universitat de València es faça càrrec de la digitalització i custòdia, tot posant-lo a disposició dels investigadors. També li vaig demanar per què l’advocat de la família Agulló i Salvador, Virgilio Latorre, havia mantingut un perfil tan baix als mitjans, mentre l’advocat de la defensa estava tan actiu i s’inventava mentides que difonia el diari Las Provincias per a desprestigiar Guillem. Txema em va explicar que Virgilio Latorre havia optat per una acusació de tipus tècnic, tot confiant que el Tribunal no es deixaria influir per l’ofensiva mediàtica i dels sectors reaccionaris contra Guillem. Una opció legítima, segons Txema, però, a la llum dels resultats, totalment equivocada, en la meua opinió, atès que infravalorava l’enorme capacitat d’influència del diari Las Provincias sobre els sectors conservadors, les elits polítiques i l’àmbit judicial. Txema, pel seu compte, assumia la denúncia política i qüestionava contínuament l’interès que hi havia a negar el caràcter feixista dels assassins. Em va contar algunes anècdotes sucoses sobre el judici i em va dur un retall de premsa en què la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de València lamentava i rebutjava l’article que Txema Laullon havia publicat al diari Levante-EMV el 21 de setembre de 1993 sota el títol “Violència feixista”. Txema insistia en l’origen feixista de la violència que es jutjava, mentre la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats deia que aquesta afirmació suposava una “inadmissible agressió al dret de defensa” i mantenia que no es podia “atacar la independència dels advocats en l’exercici del dret fonamental de defensa d’aquelles persones sotmeses a enjudiciament penal sense atacar l’ordre constitucional”. Una abrandada defensa de l’advocat de Cuevas, José Morató, que, com hem sabut, fou alcalde franquista de Manises entre 1970 i 1975, membre actiu de la Falange i militant, posteriorment, de Fuerza Nueva, organització d’extrema dreta. De fet, hi ha fotos seues fent la salutació feixista.
Aquell jove que havia vist fotografiat eixint del jutjat de Sogorb amb sa mare podia ser una bona font informativa. Li vaig demanar a Guillem si tenia el contacte de Rafa. Em va respondre immediatament el missatge, tot dient que Rafa era amic de Betlem, la seua filla. En poques hores, tenia el seu telèfon i els havia dit que, si jo era amic de la família, ell no tenia cap problema a quedar amb mi.
***
Avui, finalment, plovia a València. Rafa venia de Burjassot. Feia temps que no havia vingut a Benimaclet i li ha costat prou trobar aparcament. En cas de saber-ho, hauria agafat el tramvia o el metro, diu. Jo l’esperava al bar i repassava mentalment les coses que volia preguntar-li. No ens coneixíem, però, només ha entrat al bar, he sabut que era ell. Rafa ara té quaranta-nou anys, dues filles i una companya. Llavors, tenia disset anys. Ha demanat un cafè amb llet i m’ha mirat de manera franca i tranquil·la. Es nota que treballa amb criatures i adolescents. Potser m’estic deixant dur per l’emoció i veig en ell aquell grup de joves generosos i compromesos als quals el feixisme els va arrencar una vida preciosa i els va marcar per sempre.
Comentem que, finalment, plou, que el barri ha canviat prou des que ell va viure ací fa anys. Entrem en matèria sense més preàmbuls.
—Tu anares a Montanejos? —li pregunte.
—Sí.
—Quants n’éreu? —li demane. I me’n fa el repàs.
—Guillem, Anna E., Anna C., Idoia, Rafeta, Paco i jo.
—Així que la colla n’éreu set?
—Sí, n’anàrem set. Hi hagué algú més que no va poder venir. I muntàrem les tendes de campanya al costat d’una gent de Burjassot amb qui teníem molt bona relació. Aquells eren escaladors. Un d’ells estava una mica entre ells i nosaltres, vull dir que també era amic nostre i compartia les nostres idees, però, com que feia escalada, anava amb l’altre grup.
—Tu també estaves a la plaça de Montanejos? Perdona que t’ho pregunte, però és que tots els mitjans van dir que Guillem estava només amb dues amigues.
—Bo, aquella nit la plaça estava plena com si foren Falles a València. L’endemà era el Diumenge de Pasqua. Quan em van dir que hi havia uns nazis ficant-se amb Guillem, vam anar-hi ràpidament. Era molt clar que anaven per ell. De fet, jo em vaig interposar entre Guillem i l’assassí. Dos amics de Cuevas em van apartar a empentes i em van agafar dels braços perquè no pogués intervenir-hi. Tot va anar molt de pressa. Guillem estava a terra sagnant i els assassins fugiren.
—És cert que se n’anaren cridant consignes feixistes?
—Sí, és cert.
—I què va passar després?
—Em vaig llevar la samarreta, la vaig fer un bolic i li la vaig posar al pit per a taponar la ferida. No tinc consciència del temps que va passar. Va arribar un cotxe, el pujàrem i el portàrem al centre de salut. No hi havia metge. Anàrem a l’hotel. El va atendre una ATS. Hi va arribar una ambulància. Vaig pujar amb ell a l’ambulància i enfilarem cap a Castelló.
Rafa s’atura, mira al buit i fa cara d’una profunda tristesa. Al cap d’un lapse breu de temps, em mira i diu:
—El viatge a Castelló em va passar en un bufit. Com t’he dit, vaig perdre la noció del temps. Després, he fet el recorregut algunes voltes entre Montanejos i Castelló i sé que hi ha gairebé una hora i mitja. Llavors, em va semblar que tot havia passat molt de pressa. Supose que era cosa de l’estat de xoc en què em trobava.
Rafa es queda una mica en suspens. Mira per la finestra cap a fora. Es gira cap a mi i diu:
—Tinc la certesa que, quan vam arribar a l’hospital, Guillem ja havia mort.
—Fou des de Castelló que telefonares a la teua companya per a contar-li el que havia passat? Com ho feres? Des de l’hospital? Des d’una cabina?
—Recorde vagament l’arribada a l’hospital. Recorde baixar de l’ambulància i poc més. Allí no vaig fer cap trucada. Sé que em va recollir la Guàrdia Civil sense uniforme i em van tornar a dur a Montanejos.
—Llavors, quan se n’assabentaren les vostres famílies?
—La telefonada la vaig fer l’endemà. No ens hi vam poder posar en contacte, crec que ni jo ni cap dels altres, fins que no vàrem eixir de l’ajuntament. Jo vaig trucar des de la cabina que hi havia al poble… Moltes vegades he pensat per què ho vaig fer en aquell moment. Potser el meu subconscient necessitava que ho sabessen en les nostres cases. Telefonar a la meua companya d’aleshores fou una manera de fer-ho saber.
—Vol dir això que els pares de Guillem encara no en sabien res.
—No ho podien saber. Jo, a l’hospital, no vaig veure cap persona coneguda.
—Dius que un cotxe de la Guàrdia Civil et va tornar a portar a Montanejos?
—Sí. Em van dur primer a la caserna [a Fanzara]. No anàrem directament al poble. Em van tenir a la caserna, assegut en una cadira. Va ser més tard, recorde que ja era de dia, perquè hi havia llum, quan tornàrem al poble, a l’ajuntament. El viatge en el cotxe de la Guàrdia Civil el recorde vagament, però sé que els vaig contar el que havia passat sense embuts. Vull dir que fou una narració espontània del que havia passat, del que feia ben poc que havia passat. I em deixaren a l’ajuntament de Montanejos, on havien dut la resta de la colla.
—Supose que devien estar desfets. Ells encara no sabien que Guillem estava mort, no? Així que et va tocar a tu informar-los.
—Crec que eren conscients de la seua mort. Supose que la meua tornada de l’hospital en va ser la confirmació. Vam estar prou de temps a l’ajuntament. Crec que tot el matí. Després, ens van deixar anar a recollir les coses de les tendes i ens ficaren en un autobús.
—Us van prendre declaració formalment o només us feren preguntes sense atestat?
—La veritat és que no ho sé. Ens tenien asseguts en cadires i anàvem passant a contar d’un en un el que havia passat. Jo no hi vaig entrar. Supose que perquè ja tenien el meu relat amb el que els havia contat als guàrdies.
—No us van facilitar que contactàreu amb els vostres pares? M’has dit que els repetíreu moltes vegades que éreu menors d’edat.
—No, no ho van fer. La trucada la vaig fer jo, com et deia. I vull insistir que érem menors, perquè ara, que ja tinc una edat, que ja no soc un adolescent prou innocent, que tinc filles… no ho arribe a entendre. Més enllà que ens demanaren que contàrem el que havia passat, com no avisaren els nostres pares com a responsables legals? Crec que no haurien ni d’haver-nos preguntat. Simplement, ho haurien d’haver fet. Així ho veig jo.
—Us van deixar a l’autobús de tornada a València i prou? I els guàrdies no van fer res per trobar els assassins?
—La veritat és que no ho sé. Segons passaren els dies, vaig llegir al diari que havien pogut tornar a casa amb normalitat. Però no tinc record d’aquells moments.
Costa d’entendre que una colla de menors que han patit l’assassinat del seu amic estiguen retinguts en l’ajuntament de Montanejos, que ningú no els atenga en les seues peticions de contactar amb els pares i que, al cap de moltes hores, els munten a l’autobús i se’ls lleven de damunt sense més ni més. La Guàrdia Civil es va comportar d’una manera ignominiosa respecte a les víctimes. Hem trobat molt poques informacions als mitjans sobre aquest maltractament i sempre per part de la família de la víctima i els amics que li feien costat. Els mitjans actuaren de manera negligent no investigant aquest fet.
—Quin és el paper del Bombero en tot açò? Sembla que fou ell, qui els va dir que vosaltres també anàveu en l’autobús cap a Montanejos.
—El Bombero és un pobre xic a qui crec que li falta un regó. L’únic que potser va fer fou assenyalar-nos en l’autobús, però a Guillem ja el tenien d’abans en el punt de mira i ja havia rebut amenaces. Guillem era una persona extraordinària, brillava. Guillem entrava en un lloc —assenyala l’espai del bar— i cridava l’atenció sense fer res. El Bombero potser els diria que anàvem en l’autobús per a fer-se l’interessant i guanyar-se una medalleta davant de la colla de nazis.
—Encara viu a Burjassot?
—Sí, i sempre que me’l trobe pel carrer abaixa el cap. Com saps, després de prendre-li declaració, la jutgessa de Sogorb, que era un cel de persona, el va deixar anar, perquè va veure clar que no pintava res en els fets i li faltava un bull.
—Dius que la jutgessa era molt bona?
—Sí, una dona excel·lent. Em va tractar molt bé sempre. Quan em feren la foto eixa per la qual m’has localitzat, ho vaig parlar amb ella, per si es podia fer-hi alguna cosa. Jo era menor. Sembla que no hi havia res a fer. A més, el meu cognom l’havien posat malament, perquè algú els l’hauria dit de viva veu.
—No m’estranyaria gens que fora l’advocat de Cuevas, que sembla que tenia entrada en Las Provincias, com si fora de la plantilla del diari —hi afegesc jo—. I què se’n feu, de la colla? Els vostres pares us van recloure per a protegir-vos?
—Bé… La situació fou prou desbordant. Lògicament, les nostres famílies varen fer tot el possible per cuidar-nos i protegir-nos. El grup d’amics es va anar disgregant amb el pas del temps. Alguns de nosaltres vàrem mantenir el contacte, però la situació va ser… no sé… massa difícil d’assumir per a un grup d’adolescents com érem. Cadascú va intentar dur-ho com va poder. Ens vam perdre la pista durant anys. Molts anys. No va ser fins que vam rebre la crida de Betlem per a reunir-nos a parlar amb els guionistes de la pel·lícula La mort de Guillem que tornàrem a trobar-nos.
—De Paco i Rafeta, m’has dit que fa anys que no en saps res. I de les xiques, què se’n feu? També van desaparèixer?
—De Rafeta, no en sé res de fa anys. Amb Paco, ens continuem felicitant les festes i coses així, però vivim lluny i no ens veiem. Amb les xiques, vaig reprendre el contacte, igual que amb Betlem, després dels anys, quan ens vàrem reunir per a la pel·lícula. Des d’aleshores, hem comentat moltes vegades que eixa reunió, eixa retrobada, va ser com una catarsi col·lectiva per a tots nosaltres. La mort de Guillem ens va canviar la vida a tots, la nostra manera d’entendre-la. No sé com explicar-ho… Va generar un buit impossible d’omplir. Un dolor intens que, amb el pas dels anys, hem tractat d’aprendre a gestionar, però que continua latent, ben endins, almenys en el meu cas. Crec que cap mort et deixa indiferent, però la brutalitat de l’assassinat de Guillem, la manera tan injusta com ho varen tractar tot, la criminalització de la víctima, va generar un dolor continuat durant anys. I la lluita de la família de Guillem durant tot aquest temps per a denunciar la injustícia, per a defensar la veritat, és un exemple per a tots.